Copa Nadal (25/12/2009)

És la nit de Nadal, està plovent i fot un fred amb aquest ventet, que cala ben a dins. Són les tantes de la nit, recollint després d'haver celebrat el Caga-Tio amb la família, i no ho veig clar. No ho veig gens clar d'anar a nedar al port demà al matí.

Diversos companys i amics que hi han participat, ho han fet només una vegada, i durant aquests dies m'havien explicat el perquè: el xoc tèrmic, la respiració que se'n va, la sensació de morir al entrar l'aigua, amb la foscor i fredor, les agulles dels nassos que es claven per arreu del cos, ... Però ja m'hi havia apuntat, encara que no sabés aquests detalls, així que tocava fer el pas.

Obro els ulls de bon matí i m'enlluerno del sol que entra per la finestra, que té els porticons ben oberts. No m'ho crec, en Mauri i companyia l'han encertat i fa sol. I encara millor, és Nadal, el primer Nadal amb l'Oleguer: això sí que és especial!

En fi, després de disfrutar d'un bon matí de Nadal a casa, enfilo volant cap a Barcelona, vaig just de temps. Per sort, aparco ràpid, però lluny, i de seguida em planto a la cua per recollir el casc i demés coses.

Ens truquem amb l'Oriol, dels màsters del CNS, i per fi ens trobem. Ens animem i amb l'ambient del voltant, les pors van minvant, i l'eufòria agafa el seu lloc. Veig també els companys novatos del tri, la cosa s'anima.

Un cop a punt, canviat, tatuat amb el dorsal (168) i lleuger de roba, enfilo cap al Maremàgnum. I allà hi ha tota la colla, amb en koldo que immortalitza aquests moments amb video.

La segona sortida és la nostra, la dels màsters A. Anem cap a la barcassa, amb l'Edu i l'Oriol, i ara sí que no hi ha volta enrere. Des d'allà dalt, llancem les bosses amb la roba i xancles cap a les llanxes de baix, que ho duran al guardaroba de l'arribada (brutal la logística).

Dalt la barcassa, l'ambient és impressionant, i més encara quan comença a moure's camí del punt de sortida de la cursa. El camí és un festival, tothom animant i nosaltres, dalt la barcassa, només amb banyador i saltant. Arriba al punt de sortida, i es posa perpendicular per orientar-nos a tots cap a l'arribada. L'eufòria és màxima, el moment està aquí, i ja no es pot evitar. Els novatos animen moltíssim des de la vora del port, i finalment, PAM, sona el tret de sortida.

Els pro's es llancen els primers, i de cap. I molts d'altres van al darrere, alguns dubtant força. Jo faig el pallasso per sobre la barcassa, intentant evitar allò inevitable, metre la gent va desapareixent. De sobte, veig que l'Edu encara hi és, ens mirem, i ens agafem de la mà per forçar-nos a fer el salt. I volem, cadascú pel seu camí.

La sensació a l'entrar és dureta, amb el xoc de fred per millions de m³ a 13.5ºC contra uns 80kg de massa a 36ºC: la batalla està decidida, i el sacseig que pateig el cos per assimilar-ho és considerable.

Ja hi sóc, trec el cap, estic ben viu i noto l'ambient de la gent cridar, i els companys nedant davant. Començo. Tinc molt de fred i una pressió a tot el cos que no em deixa respirar bé. Intento picar fort de peus per escalfar-me, però després de 4 o 5 batecades, els peus ja no em responen, i fan la seva i al seu ritme. El mateix passa amb els braços, molt difícil de coordinar i de remar amb força.

Em calmo i avanço al rimte que el cos em deixa, i mica en mica, tot torna al seu lloc: la respiració, el ritme, els peus, la temperatura, ... I començo a adelantar nedadors i gaudint (si es pot dir així), d'aquesta exentricitat.

Arribant a l'embut de cordes, em poso arran de la dreta i aprofito per seguir passant nedadors, encara que al fer la diagonal i no la recta, faig més metres dels que toca. I xino xano, arribo davant l'escala de l'arribada. Tot plegat ha estat més divertit i curt del que em pensava, però també molt més intens.

Els moments esperant per pujar l'escala van ser dels pitjors, quiets a l'aigua freda, amb la gent agafant-te i enfonsant-te sota l'aigua (només faltava això!), fou un minut etern. Però ja queda a l'oblit un cop puges, anoten el teu registre i pots anar pitant a buscar el caldo calent.

Hi ha molt ambient aquí als boxes, tothom està molt content d'haver superat aquest repte i tot i el fred de l'aigua, els ànims i el sol lluent ho compensen. Voltant per allí, després de xerrar amb l'Anna, de sobte em trobo davant del reporters de TVE, m'ha tocat: "Y como combatis este frío ..." o quelcom així (reportatge a la web de TVE).

Després d'aquesta altra experiència, toca més caldo, a canviar-se, xerrar amb els companys i sortir pitant a animar a la resta de novatos, que neden a les dues últimes sèries: quin ambientàs! Comentem la jugada i els explico l'experiència, i arriba el seu moment, que vivim amb en koldo i la càmara, corrent pel pont del Maremàgnum per seguir-los.

Fent balanç, el temps final és molt més lent del que esperava: 5'21", segons organització. Però té sentit comptant els més de 15" que vaig tardar a llançar-me, i el minut llarg esperant a l'arribada per pujar l'escala.

Encara no sé si ho tornaré a repetir, el cocktail d'emocions intenses, tan de molt bones, com de molt duretes, no em permet veure-ho clar. Això sí, el balanç és super-positiu, una gran manera de començar el dia de Nadal. Ja es veurà ...

Salut!