Homes i Dones de Ferro: Challenge Barcelona-Maresme (04/10/2009)

Aquest diumenge passat es va cel.lebrar el Challenge Barcelona-Maresme, un triatló de llarga distància (3,8km d'aigua, 180km de bici i 42km - i picu - de còrrer). Era el primer cop que el circuit Challenge aterrava a Catalunya, amb el half del maig i aquest Ironman d'octubre.

No havia vist mai en directe una prova d'aquest calat, i aquesta em feia especial il.lusió perquè hi participaven companys i amics, que feia mesos que l'estaven entrenant i que necessitarien tota l'energia i caliu possible per fer el remate final el dia de la prova.

Arribat a Calella i baixant cap al passeig, veig que hi ha força moviment d'atletes corrent amunt i avall del passeig, i només són les 15h: per un moment penso que la prova ja està acabant ... i poc que m'imagino que no marxaria d'allà fins passades les 22h, un cop havien arribat tots els nostres. És la màgia i encant de les proves de llarga distància, on el qui guanya la prova ho fa amb més de 3h respecte la gran majoria. És un repte amb un mateix.

De seguida anem coincidint els de la claca Correcat i ens ubiquem en un punt on veiem tant els que acaben la bici com els que estan corrent. Aquí ens hi estem una estona fins que ja tots els nostres estan al tram de còrrer, i cap allà anem, al mig del passeig, amb un color taronja que il.lumina l'ambient.

Fa goig veure l'ambient del passeig i els triatletes esforçant-se per acabar la prova: sembla que ja estigui, però el tram de còrrer és tota una marató, fent 5km passeig amunt i avall durant 4 vegades. Etern !!!

Els triatletes duen més de 10h de cursa des que es llançaren a l'aigua sobre les 8h del matí. Hi ha cares de tot tipus: de patiment i d'esforç, d'alegria i de tristesa, d'abatiment i de superació, de dolor i de joia, de suor i de llàgrimes, de confiança i de por. Alguns corren, d'altres sembla que volin, uns altres alternen amb el caminar, i fins i tot alguns sembla que em prou feines puguin caminar. Tot i això, l'ambient a aquella hora de la tarda els permet treure energies d'allò on no en trobaven.

I és que té molt mèrit haver arribat fins al dia de la cursa. Allò realment important ja està fet, s'han estat mesos i mesos preparant a consciència aquesta prova, i surti com surti, la vivència del camí seguit durant aquest temps no els hi treu ningú.

Són atletes amateurs i "anònims", que tot i tenir ocupacions laborals o d'estudi, i responsabilitats familiars, multipliquen el temps per encabir-hi uns entrenaments molt exigents en dedicació i intensitat per aconseguir estar a punt el dia del Ironman.

El mèrit del que fan aquests homes i dones és incommensurable, i no tant per la proesa de la prova en sí, sinó pel desplegament de virtuts i habilitats mostrades i cultivades al llarg del camí seguit fins al gran dia. Pensant en ells quan estaven preparant-ho i veient les seves cares el dia de la prova me'n venen moltes al cap d'aquestes qualitats:

• La constància, la disciplina i la força de voluntat per seguir uns entrenaments tan exigents.
• L'auto-motivació i la tolerància a la frustració quan tot i que les coses es torcen, es segueix endavant.
  
• L'auto-coneixement, tant físicament com també la part emocional i mental.
• La humilitat i l'acceptació de les pròpies limitacions.
• La cultura de l'esforç, qui vol quelcom s'ho ha de guanyar. 
• La capacitat de retrassar la recompensa, i la paciència i esperança en què els resultats esdevindran.
• La disponibilitat a ajudar, tant als companys d'entrenament i cursa, com a aquells que s'hi inicien.
• El valor del temps i el viure amb més intensitat i autenticitat aquells moments més escassos durant el període d'entrenament.
• La capacitat d'organització i planificació, i alhora la flexibilitat per tirar l'aventura endavant tot i els obstacles que puguin surgir.
• La passió i energia en perseguir un somni. 
• El coratge i la capacitat de sacrifici per intentar acabar la prova en condincions i amb seny.
• La noblesa, l'ètica i l'honor en el respecte de les estrictes normes de la prova, atentament controlada per jutges.

Totes aquestes capacitats i virtuts no s'esbaeixen després del dia de la prova, sinó al contrari, el seu treball i potenciació les extent a tot el què fan en els diferents àmbits de la seva vida.

Tot i la noblesa i excepcionalitat d'aquest esport, els mitjans de comunicació amb prou feines van ressaltar-ho. De fet, la notícia arreu fou el tall de la N-II i poca cosa més. Això sí, durant aquells dies no van faltar les típiques notícies buides sobre futbol, o sobre "la Esteban", o els tristos informes i en Millet, o els del "Gürtel", ... Vaja, tot aquest teatre que ens té hipnotitzats i atontats, o com a mínim, que ens fixa la nostra atenció cap allò on a alguns els interessa.

I el més trist de tot aquest circ és que promou valors totalment contraris als que abans esmentava, com la cultura del mínim esforç, la recompensa fàcil i ràpida, el "tot és vàlid si no m'enganxen", ...

No obstant, events com aquest del challenge i més encara, triatlet@s com vosaltres que el feu possible, fan aparèixer "brots verds" autèntics al voltant de tanta superficialitat.

Així doncs, tornant a la crònica de la prova, un cop passades les 19h, el sol va desaparèixer per donar pas al vent i al fred, al mateix temps que el passeig s'anava buidant de corredors i sobretot de públic. L'estat dels triatletes en aquells moments era d'esgotament, però també de passió cap a una "meta" que s'anava acostant.

Els de la claca correcat (quina gran companyia) anàvem combinant les estones al passeig amb escapades a l'arc d'arribada, a mesura que a alguns dels nostres els arribava el gran moment. No vam parar d'animar a tothom, tots s'ho mereixien en escreix, i alguns d'ells que em costarà oblidar: un noi que corria amb el braç o clavícula trencada (suposo que alguna caiguda durant la bici), un home tapat amb aïllant tèrmic que amb prou feines podia caminar, més d'un i una de certa edat. Tots ells, sense excepció, demostrant un coratge i empenta sense límits.

I per descomptat, recordo les cares de cada un "dels nostres", i en diferents moments de la cursa, amb alts i baixos, però sempre endavant. Prefereixo no posar-hi noms per no deixar-me'n cap. Em quedo amb aquests records tan especials que m'omplen de joia per tot el que heu estat capaços de fer des que vau iniciar l'aventura mesos enrere, i sobretot una gran admiració.

La més sincera Enhorabona.

Salut!