Mitja de Montornés (28/03/2010)

Aquí ve una altra crònica, aquesta de la Mitja del Sabó (amb el permís de Mataró), sí, la de Montornés: una de les millors mitges de Catalunya per la seva organització i implicació de tot el municipi, i els municipis del voltant. Val molt la pena!

En fi, aquesta vegada penjo la crònica menys tard que la de la marató, només 15 dies després. I és que el dia de la marató va suposar un punt d'inflexió en la dedicació als entrenaments i, en general, en la disponibilitat de temps: estic engegant un projecte professional i necessito dedicar-hi el màxim d'energies per arrencar-lo, això sí, seguint gaudint i companginat-ho amb la família. Així que l'esport queda força relegat ..., i no diguem el fer cròniques.

Vinga, al gra, que va ser un diumenge molt xulu: feia molt bon temps i el sol lluia de valent, després de força dies grisos. La mitja del 2009 havia estat força passada per aigua, així que amb aquesta, vam compensar de llarg.

Només arribar, ja destacava el color taronja de Corredors.CAT per arreu, i a més, aquesta edició teníem una recollida de xip específica per nosaltres que fou molt pràctic i àgil (gràcies als companys que hi van col.laborar de voluntaris!). I el ritual, el de sempre: foto conjunta, un xic d'escalfament i a la sortida, per agafar una posició correcta.

La intenció en aquesta cursa era fer-la tot gaudint, agafant un ritme alegre per desembussar les tuberies, però quedant lluny de ritmes màxims i nivell de test o competició. Era la primera cursa després de la Marató i havia entrenat molt poc. La idea: fer l'anada amb un progressiu suau, i la tornada amb un progressiu més exigent (segons respongués el cos, clar).

Tret de sortida, i som-hi. Molta gent, moltes presses i jo anar fent, acabant de fer l'escalfament mentre gaudíem d'una volta per dins el poble. A mesura que agafem la carretera, coincideixo amb en ManoloM que fa de llebre a en Carles i Rubens per rondar els 1h34: ja em va bé per ara.

Anem fent, amb molta animació (el ManoloM és un crack!) i aviat ens enganxen la comitiva del CN Sabadell, amb en Miguel, la 3a, en Xavi, en Ferran, ... i també hi arriba en Josep Mas. Seguim una estona tot petant la xerrada amb uns i altres, i sobre el km8 prefereixo augmentar el ritme ja que de progressiu, no n'havíem fet gaire. Pregunto si algú s'hi apunta, i en JosepMas diu que perfecte. Endavant, doncs: anem tirant.

Arribem a la Roca, fem la volta i mica en mica augmentem el ritme. A estones ens acostem a 4'/km (baixadetes) i en general, duem un ritme de 4'10"/km. Les sensacions són bones i els km's passen volant.

Sobre el km16, coneixem en Quique: duu un ritme molt bo pels anys que diu que fa que no còrrer, però va justet. Ja ens va bé, així que decidim anar els 3 junts per ajudar-lo en aquest tram final.

Arribant a Montornés hem afluixat un xic el ritme, però avui no és cap competició, i en Quique necessita recuperar un xic per afrontar els últims km's. Almenys en aquesta edició no es passa per un tram de molta pujada dins el poble, tot i que, "no hi ha duros a 4 pessetes", i un xic de pujadeta no ens la treu ningú.

Arribem al tram del polígon, i queden menys de 2km. Anem fent com podem i de seguida ens plantem a la llarga recta final. Ara sí que ho veu més clar, en Quique i apretem un xic.

Hi ha molt ambient, i força animadors de Corredors.CAT que han fet la cursa de 5km o que simplement han vingut a donar suport. I entre ells, els fotògrafs i fotògrafes que immortalitzen moments especials de tots nosaltres: moltes gràcies!

I així fins a l'arc d'arribada, on hi arribem els tres junts i decidim entrar agafats de la mà, molt contents de la cursa que hem gaudit.

El temps real fou de 1h32' i el millor de tot, les bones sensacions durant tota la cursa i després. Aquest tipus de cursa són les que més m'agraden, em deixen molt bon gust de boca ja que fas una activitat exigent sense matxacar-te al màxim, i tot i no tenir el premi del temps (o la marca), en tens un de millor, que és la gran vivència i bones sensacions al llarg de tota la cursa, podent assaborir cada moment sense quedar eclipsat per l'esgotament màxim de quan fem un test.

I un cop arribats i refrescats, a per la caixa de sabons i altres obsequis, i a menjar pasta al pavelló (com ens cuiden aquests de Montornés!), acabant de xerrar amb uns i altres.  Molt content d'aquesta matinal.

Salut!

Marató de Barcelona (7/03/2010)

Han passat uns dies ja des de la marató, i encara recordo moments especials amb tot detall, moments molt intensos i emotius que no se m'oblidaran mai. I és que el luxe de disfrutar de principi a fi durant tota la marató, vivint-la al màxim, sentint-te tan ben acompanyat a cada km, i a més fent un bon temps pel què buscava ... no té preu.

Les setmanes prèvies, com tots els que estem en aquest món, han estat de gran dedicació per preparar la prova, seguint un entrenament de 14 setmanes guiat per en Roger Roca, i formant part d'un grup maquíssim. I aquest any ha coincidit amb un hivern molt més fred i sobretot plujós, pel que encara ha estat més complicat dur-lo a terme.

Això sí, tot i la duresa i sacrifici durant aquest temps, la recompensa no és només al dia D, sinó al llarg del camí, amb petites i grans satisfaccions que s'han d'anar saborejant:

... un dia que et surt un bon entrenament,
o que has aconseguit matinar tot i estar plovent i a quasi 0ºC,
o aquells comentaris amb companys que t'animen o els animes,
o un mal dia que has sabut acceptar i veure-li la part positiva,
o aquelles tirades llargues amb grup,
o les ST's (sessions tècniques ... i gastronòmiques),
o aquells murs amb què ensopegues i et fan veure les teves limitacions,
o la sensació de piles carregades després d'entrenar i amb el dia per endavant,
o quan veus les millores en els ritmes i volums,
o quan vas aprenent a escoltar el teu cos,
o quan aconsegueixes acabar un entrenament de sèries,
o els nervis dels dies previs al gran dia,
...

El gran dia acaba arribant, i és la cirereta a tota la recompensa viscuda prèviament, a vegades més dolça i a vegades no tant. Aquest any ha estat molt i molt dolça.

El dia comença molt d'hora, abans de les 5:00h "toca diana" per esmorzar, carregar hidrats i un bon cafetó per despertar del tot i sortir amb temps de casa. I a les 7h i poc ja era a Barcelona, al bar on havíem quedat una colla de correcats per fer l'últim cafè i comentar la jugada.

Els nervis estan mig controlats, però la incertesa de com esdevindrà tot plegat, de les condicions climàtiques, de com respondrà el cos, de si arriscaràs massa o massa poc, ... , tot això es fa difícil de gestionar.

L'ambient, però, ajuda molt a fer-te tocar de peus a terra i mostar-te que el dia d'avui és una festa per gaudir (i durant força hores!). Pujant cap a la Font Màgica es va palpant que avui és un dia especial per a tots nosaltres, i per Barcelona també. Serà la 5ª edició després del renaixement de la marató a Barcelona, amb rècord d'inscrits i un cartell d'atletes d'èlit de 1ª.

Arribem a la font per reunir-nos amb tota la família de correcats i immortalitzar el moment amb la clàssica foto pre-cursa. Cada any som més, i també més ben avinguts!

I arriba el moment dels preparatius previs: canviar-se, guarda-roba, i sobretot, passar pel Roca. Tot això sona fàcil, però enmig de tanta gent, cues, companys i amics amb qui xerres, ... el temps vola, i aquest cop em va anar d'un pèl que no sona la sortida mentre estic en plena "faena".

En fi, que a les 8:30h arribo just al lateral de l'avinguda plena de tanques, d'on surt la marató. Però hi ha tanta gent que hi ha cua per entrar-hi, i em toca esperar fora d'una de les portes per accedir-hi. En fi, una sortida poc ortodoxa ni desitjada, però avui he vingut a passar-m'ho bé i la Festa ja ha començat.

Al cap de més de 2' passo per l'arc de sortida i ja puc començar a trotar en mig del mar de gent. Fa molt i molt de goig veure tota la gent animant a banda i banda, i més encara quan veus la família i amics i companys que et reconeixen i criden el teu nom: vaja, piles a tope.

Sobre l'objectiu per la marató, havia estat dubtant de si "atacar" els 3h10, que per mi era un salt important (partia de 3h34), i davant els dubtes, vaig decidir fer un pla conservador de sortida per assegurar els 3h15 i en funció de com sortís tot, rascar un xic més.

Els primers km's toca fer l'escalfament i anar més lent del ritme objectiu, més encara ja que fins arribar a la Diagonal és tot una pujada suau, però constant. La marató és molt llarga, i un mal escalfament o cremar un xic més  quan no toca, es paga molt car.

Aquest tram és molt agradable, vaig coincidint amb molts companys i amics, i ens desitgem sort i deixem anar alguna conya. Vaig tirant endavant, adelantant molts corredors ja que havia sortit de molt enrere i mica en mica trobant un ritme més alegre i no deixar caure massa segons.

km0 - km5   =>   4'44" /km

Fet l'escalfament i amb més camp per còrrer, puc anar pujant el ritme i aprofitant millor els trams de lleugera baixada. Els km's m'estan passant volant i les sensacions són boníssimes mentre ens acostem a la plaça Espanya, un altre punt àlgid d'animació, i on sé que m'hi esperen també els pares.

km5 - km10   =>   4'30" /km

La Gran Via s'ha convertit en un gran túnel ple d'ambient a banda i banda. Les cames van soles, el cor està molt calmat i tan sols s'accelera quan sento el meu nom o em trobo amb amics, coneguts i família. Pugem pel Passeig de Gràcia i la pujada es nota, però poc, i mica en mica arribem al km15.

km10 - km15   =>   4'30"/km

Tornen els carrers clàssics de l'Eixample mentre anem enfilant cap a la Sagrada Família, i ben aviat enllacem amb la Meridiana. Al principi hi ha poca gent, però més endavant s'anima. Recordo aquí els ànims del cachi, arribats en un bon moment per compensar la falta de quòrum. I de seguida s'anima l'ambient mentre ens acostem a St.Andreu, per donar la volta i tornar a baixar passant per l'equador de la prova.

km15 - Mitja   =>   4'33" /km

Durant tota la cursa he anat fent números i portant els comptes de com va el ritme. Utilitzava de referència els passos quilòmetrics a 4'30" /km (3h10) ja que són molt fàcils d'operar (2km = 9', 10km = 45', 20km = 1h30 , ...). I em quedava amb els segons de més que sobrepassava, els quals eren força constants tot i que la distància augmentava: bona senyal! En el pas per mitja, 1h 36' 24": 88" per sobre de 3h10, però lluny dels 300" de marge fins a passar a 3h15.

Les sensacions segueixen sent molt bones anímicament, tot i que ara ja noto més la musculatura. No és dolor, sinó tan sols petits senyals d'avís que el cos fa servir per fer-te tocar de peus a terra, i per veure "si en tens per molt o què!". Amb tot, ja hem deixat la Meridiana per baixar fins a la Gran Via, i d'allà fins a la Diagonal, entrant-hi al km25 aprox.

Mitja - km25   =>   4'29" /km

L'animació reneix força a la Diagonal, molt més densa i constant que en els trams previs, i intensificant-se a mesura que ens acostem a la Torre Agbar. És un túnel de crits i ànims, de color i energia que et recarreguen les piles, ja que ara es comencen a apropar els moments crítics. Al peu de la torre donem la volta i tornem Diagonal avall, cap al mar. I amb tot, ens hem cruspit 5km més i hem arribat al km30. No m'ho acabo de creure, les cames estan un xic cansades però em sento molt bé i m'haig de contenir per no pujar el ritme.

km25 - km30   =>   4'32" /km

Anem tirant pels carreres del 22@ fins arribar sobre la ronda litoral, pel costat del mar. Els quilòmetres passen sols i no me'n ser avenir. Hi ha menys públic, però de 1ª categoria, entre ells, el Jaumet, que per un maleït contratemps d'última hora s'ha perdut la marató, però no ha volgut deixar de ser-hi: gràcies! Després d'uns 10km seguint el ritme d'uns nois que tenia "clissats" que anaven a per 3h15,  decideixo  fer la meva, i anar tirant. Ja penso amb l'Arc de Triomf, on el 2.007 hi vaig arribar tocat (no pas enfonsat), i em ve el "kanguelis", però només de pensar que m'hi esperen els pares, el cor se'm accelera.

km30 - km35   =>   4'36" /km

Passem pel costat del Parc de la Ciutadella, vaig accelerant el ritme ja que em trobo bé i ara sí que em començo a creure que puc acabar amb molt bones condicions. Els ànims del sir (jordi) també hi ajuden a alegrar el ritme, i el pensar amb que l'Arc de Triomf ja és aquí. De seguida enfilem el Passeig de Sant Joan: impressionant, amb tanques a banda i banda, i ple de gent animant. Entre ells, en Pep, disparant amb la màquina a discreció per poder conservar un bon record d'aquest gran dia: moltíssimes gràcies!.

Vaig mirant a banda i banda, buscant els meus pares, però no els veig. He afluixat bastant el ritme, expressament per no passar-me'ls de llarg. L'Arc ja s'acosta i m'estanya. I just passat l'Arc els veig i noto els batecs del cor a la gola. El meu pare em vol fer una foto, però jo m'hi acosto, paro i els faig uns petons a cadascú ("què fas? , vinga!"). En moments com aquests, el temps final de la cursa ja no m'importa, i prefereixo mil vegades poder estar amb els meus pares i agrair-los a la meva manera el que m'hagin seguit per tot Barcelona.

En fi, després d'uns segons parat, arrenco un altre cop, carregat d'energia, amb el cor fora de lloc i ben sacsejat emocionalment. És un moment molt especial, ple d'alegria i l'esforç de còrrer ja no és ni això, tan sols és un "anar fent" tot gaudint fins a l'arc d'arribada.

Recomposat ja, baixem pel Portal de l'Àngel. El bon ambient continua, i ara amenitzat amb petits grups de música que posen la banda sonora a aquest gran dia. Anem seguint pels carrerons de Ciutat Vella, i poc que m'imaginava el que m'esperava. En sec girem cap a l'Avinguda de la Catedral, i de cop, un mar blau de gent i ànims, i gran ambient i soroll. No m'ho crec, és l'avituallament de Corredors.CAT, ja el tenim aquí. M'enganxa en fred, me'l esperava molt més enllà, i se'm fa un altre nus a la gola.

Aquests segons rodejat de tan bona gent, desvivint-se per animar a tots els que passem per allí i donant-nos aigua refrescant per afrontar el tram final, sentint cridar el teu nom aquí i allà, "glups", fou un moment molt i molt especial que m'ha quedat gravat al cor. De tan intens que fou, no recordo exactament qui em va passar l'aigua, ni a qui vaig veure i saludar. El que sí sé és que em vaig sentir molt reconfortat i no vaig poder contenir l'emoció. "Gallina de piel!": us estic molt agraït. No ho oblidaré mai.

Vaig quedar uns segons fora de combat, només recordo que vaig accelerar i que el cor em bategava molt intensament, amb la respiració fora de lloc i les emocions com un castell de focs. Poc després em recordo enfilant ja pel carrer Ferran cap a les Rambles, i d'aquí cap al peu del Paral.lel, on passaríem per la 4ª dècada.

km35 - km40   =>   4'43" /km

Ja es nota l'ambient llunyà de l'arribada i el cos comença a dir el "quan arribarem ?". Els últims km's m'he desgastat un xic, però vaig fent força bé. De seguida agafem la Ronda Sant Pau, plena d'ambient i poc després enfilem el mític Sepúlveda, un carrer molt llarg i que el dia de la marató encara li fan més de llarg. Lleugera pujadeta, molt ambient al fons - lluny encara -, i molt d'ambient als costats. A mitja altura, l'última comitiva pastanaga de correcats, de gran ajuda per recarregar piles i apretar fins al final. Que Grans que sou!

Arribant al final de Sepúlveda, el cel s'obre, desapareixen els grans edificis i ara sí que hi ha l'arribada a tocar. El Paral.lel en la màxima amplada, per retre homenatge a tots els peregrins que acaben el seu camí, i amb tanques a banda i banda i tothom cridant, aplaudint i  animant. Torno a afluixar el ritme, per gaudir d'aquests moments i per buscar als pares i a la Teresa i l'Oleguer, que sé que m'han vingut a veure també. Vaig tornant els aplaudiments al públic, tot girant el cap a banda i banda buscant-los, però no els trobo.

I arribem al peu de Mª Cristina, entre les dues torres i amb l'arc al final, decorat amb la Font Màgica al fons. Som-hi doncs, el temps no m'importa massa a hores d'ara, però vull entrar corrent a bon ritme i provar com està el cos, així que accelero el que puc, tot intentant viure internament aquest moment, fins a creuar l'arribada. Impressionant.

Just arribar, s'acosta el Roger Roca de seguida a rebre'm i felicitar per la gesta. Tot un detallàs per part seva, i molt agraït: ell en té molta culpa que hagi baixat la marca personal en més de 21' i arribant amb força cartutxos a la recàmara. Gràcies!

Ah, per no desentonar amb la crònica, aquí van els números del tram final de la cursa.

km40 - Final   =>   4'38" /km

I el resultat final de la Marató (temps net), amb 3h 13' 19", entrant en la posició 1.356 de més de 12.000 atletes que havien pres la sortida.

Mica amb mica em vaig retrobant amb companys i amics que ja han arribat i compartim l'alegria plegats d'aquest dia tan espeical per tots nosaltres. I a mesura que van arribant més companys, s'hi afegeixen. Molts han tingut un gran dia, d'altres no tant i arriben amb molt patiment, però la gesta aconseguida segueix essent immensa, i amb les hores, encara ho serà més.

Al cap de més de mitja hora, vaig de retirada, surto del recinte de l'arribada i m'esperen els pares: ells també han acabat la seva marató. Gràcies! I quedem més tard, mentre vaig a recollir la bossa, canviar-me i acabar de xerrar i gaudir amb la resta de companys. Tornant, ja hi ha també la Teresa i l'Oleguer: quina il.lusió que també hagin vingut, i poder-los abraçar i fer un petonàs per compartir aquest moment tan especial!

Moment, doncs, de tornar cap a casa, amb la gent que m'estimo i encara pels núvols del gran dia que he gaudit avui per Barcelona.

Mitja de Granollers (7/02/2010)

[Això és la repera! Fa una setmana que vaig fer la Marató de BCN, i encara havia de penjar la crònica de Granollers ... en borrador desde fa un mes.]

Tenia moltíssimes ganes de participar-hi a Granollers, és la meva mitja preferida i des de 2007 que no la feia. A més, seria el test de cara a la Marató de Barcelona. La motivació estava al màxim i la il.lusió, encara més.

Vaig anar-hi d'hora, però com sempre,  no va ser fàcil aparcar. El temps prometia ja que feia fresqueta (vaja, fred!), però el cel estava ben net i el sol amb via lliure, començava escalfant mica en mica.

Arribat al pavelló, recullo el dorsal i el pack, i de seguida em vaig trobant companys i amics del còrrer, sobretot la gran família de Corredors.CAT. Un altre cop, molta gent que feia temps que no veia i no xerràvem. Com m'agraden els retrobaments! En fi, s'acosta l'hora i més val que ens fem la foto.

Tot parlant de la cursa amb en jag75 (quan de temps!), s'ofereix per fer-me de llebre, ja que ell està recuperant-se i no la faria al màxim (vaja, ell és de 1h18' i coses així). D'entrada, me'n alegro i quedo indecís: m'havia mentalitzat amb la tàctica per la cursa,  diferents trams i ritmes, i visualitzant-me concentrat i sol. Vaja, que no he fet mai curses amb llebre, i em feia cosa fer proves el dia del test.

Al final, em dic: què coi! Que no deixa de ser un test d'un corredor aficionat, no tinc res a perdre, i molt a guanyar (poc que m'ho imaginava!). El primer encert apareix comentant la tàctica de ritmes amb en jag75, l'oriol i el carles. Volia fer sobre 1h28 XX" i rebaixar l'antiga marca del 2007, 1h 29' 15", i en la versió optimista, tenia pensat pujar a 4'12"/km (reservant, pensava jo) i baixar a 4'06"/km o el que es pogués.

Es van estiar dels cabells quan els ho vaig dir: "on vas!" Em van comentar que era massa ràpida la pujada per superar 1h29, que amb 4'20"/km en tenia de sobres per recuperar bé i aprofitar la baixada al màxim. No ho veia clar, però mica en mica em vaig anar convencent, i vam parlar amb el jag75 de pujar a 4'15" (o més lent, deia ell). SORT d'aquest consell, ja que tot i voler pujar a 4'15", al final amb prou feines ens va sortir a 4'18", i a la baixada anava petat. GRÀCIES als 3 !!!

Vaja, que ja he explicat el final! Aniré a pams, però també al gra.

S'acosta l'hora i anem amb en jag cap a la sortida. No hi ha calixos controlats, i intentem posar-nos endavant. Nervis, moltes ganes, crits d'ànims, l'speaker que no para, música, últims ajustos, ..., i sona el tret de sortida.

Després del primer km d'slalom, intentem fixar 4'15", però és difícil ja que la cobertura de GPS és dolenta, i els ritmes dels nostres fore's no coincideixen de cap manera. Nem fent i ajustant segons sensacions. En jag al davant, pendent tota l'estona d'obrir camí i de com assimilo l'esforç. De moment, tot bé, fins i tot en el tram de pujada més marcada.

Passat el km5, aprofito l'aigua de l'habituallament per pendre'm un gel: "pinxassu". Mentres el prenc i el tinc a la boca perquè tiri avall, no puc respirar bé,  i em trenca tot el ritme. I el colmo: se'm posa "per l'altre forat" i m'entra un atac de tos. Vaja, uns quants segons "a tomar vent!".

Aquest gel que em prenc és l'aptonia (70g) del Decathlon, i el problema és que és molt gran (l'has de fer per parts i guardar-lo - na obrint i tancant el tap) i molt dens (l'has de barrejar amb aigua i costa d'empassar!). I clar, corrent a un ritme alegre, amb un gel i una ampolla a les mans, no és la millor opció, tal i com m'apuntava en jag.

Seguim. Anem passant per petits puja-i-baixa, i el ritme baixa, bé, el baixo jo ja que em noto forçat i començo a tenir por de cremar-me per la tornada. Sobre el km8 arribem a la Garriga i salvem la pujada inicial dignament. Pel passeig del poble em vaig recuperant i animant amb a gent que ens dóna suport: en jag em diu que reservi.

Passem pel km10 amb 43' pelats (quasi), o sigui, a 4'18"/km i no em sento sobrat, ni molt menys (si els hagués fet més cas ... !). Aviat comença la baixada i em costa accelerar com caldria, en jag m'anima, em crida i em marca el ritme, però em costa seguir-lo.

Entrem al polígon i em prenc un xic més de gel. Aquest cop sense tos, però altra vegada tocat per l'estona que no he pogut respirar bé. Petit baixon i a recuperar s'ha dit. Vinga, més segons perduts!

Al enfilar la carretera, vaig trobant el ritme, però les pujades em trenquen molt i no puc treure prou suc al baixar. En jag no para de donar-me ànims, i adaptar la tàctica de cursa: cada vegada està més difícil el repte inicial, però no ho dóna per perdut i virtualment m'estira.

Prop del km15, em prenc l'últim tros de gel ... (i "más de lo mismo!"). Tinc algun baixon, amortiguat per la insistència i companyia d'en jag. El nivell de patiment comença a ser alt, però trec forces de no sé on, li dec a en jag. No obstant, els ritmes no són tan ràpids com haurien de ser.

Mica en mica ens acostem a la recta final, però està molt lluny de l'arribada, quasi 3km! Aquí és on es talla el bacallà, i la reacció a partir d'aquí pot significar un munt de segons al final. Per sort, les cames responen i el ritme no para d'augmentar. La gent al carrer hi té molt a veure, i també en jag, atent i insistent, i també el veure que la cosa ja s'acaba.

No sé el temps que faré, però em noto acceptablement ràpid, tot i que fos del tot.
El cos respon a l'hora que tinc la sensació d'estar arribant a un límit, però segueixo aprentant les dents, i per sort, aquella recta infinita arriba al final, ple de gent a banda i banda del carrer, i l'arc d'arribada que ha quedat enrere: ja hem arribat!

Entre el munt de gent, busco en jag, ple d'agraïment, ens abracem i li dono les gràcies de tot cor. Sense el seu consell previ sobre els ritmes, i sobretot si no m'hagués fet d'ombra, m'hauria estrellat de valent. I no és només el fet d'estar al costat tota la cursa, són les maneres, la implicació, els ànims, l'energia, el preocupar-se, el consell, el refer la tàctica, ... Una llebre de luxe! GRÀCIES, Jordi. ;-)

I el temps, 1h 29' 57", lluny del que em proposava, i fins i tot 42" més lent que la MMP (Granollers'07), que la vaig fer quan entrenava un 30% menys de volum, i a ritmes més lents. Coses de l'esport.

En fi, que després de canviar-nos, bé la recompensa, el pati del pavelló ple de llocs per hidratar-se, menjar i comentar la jugada amb uns i altres. I també amb temps per fer-nos la foto amb el Jag, l'Oriol i un seu amic.

El test, doncs, ja havia acabat, i el resultat em deixava un xic desepcionat i desconcertat de cara a la marca que preparava per la marató (3h10). Això sí, vaig sortir de Granollers amb un somriure d'orella a orella, per haver pogut gaudir de l'ajuda, companyia i entrega de'n jag durant tota la cursa, i per haver-me fet donar el màxim de mi mateix, potenciant de valent la capacitat de sacrifici.

10k de St. Antoni (24/01/2010)

Dins la preparació per la Marató de Barcelona, em tocava fer el primer test per veure com van les coses, i vaig escollir fer-lo a la cursa del barri de St. Antoni, com ja havia fet el 2007.

La cursa, l'ambient, el recorregut, la quantitat d'amics i coneguts, molts correcat's, una barqueta de més de 10 integrants per fer sub40' conduïda pel Mestre ManoloM, una gran motivació per l'entrenament tant exigent que estem seguint amb el Roger Roca, una setmana atlèticament de baixada per recarregar energies, i tantes coses més ..., feien que pogués ser un gran dia.

Però no ho va ser, ni de llarg! Prop del km4, després d'haver compartit cursa amb en Xavi (no vaig poder-me enganxar a la barqueta de sub40' a la sortida), em costava tirar al voltant de 4'/km, i al km5 em va agafar un flato que em va fer parar poc després de passat el km6, ja que em tombava. N'he patit més d'una vegada, i s'han deixat torejar fins que dequeien. En fi, vaig estar a punt d'abandonar la cursa, el dolor era força agut i moralment estava decepcionat i fustrat.

Al final, però després d'estar parat 45" i amb el flato quasi minvat vaig decidir continuar com pogués. Mica en mica em vaig anar trobant millor i vaig pujar el ritme progressivament: no era per tirar cohets, però podia rodar a un ritme acceptable. I fins i tot vaig poder apretar a l'últim km, fent-lo a 3'57"/km, compartint-lo amb l'Alèxia que va volar als metres finals. Així doncs, un temps final de 42'55", passant pel km5 en 20'38".

Vulguis que no, això et fa donar-hi voltes, en una combinació de frustració i de curiositat. De la primera, la frustració, se'n va ràpid: un mal dia sempre es pot tenir (muscularment o d'estratègia) i que s'ajunti amb flato, és molt probable si estàs jugant malament les cartes. I encara que fos un test, el de 10k no és massa significatiu.

En canvi, la curiositat per entendre perquè no podia anar còmode al voltant de 4'/km, m'ha durat un xic més, i m'agrada consumida en petites dosis. Et fa reflexionar sobre com has estat entrenant, en quin estat físic estaves el dia del test, t'ajuda a conèixer millor el teu cos i també el paper que hi juga la ment i la motivació, et fa tocar de peus a terra, aprens sobre teoria de l'entrenament i fisiologia, identifiques punts que podries haver millorat (p.ex, no deixar-se perdre la barqueta), te'n adones de les teves limitacions, ..., i mica en mica "es gira el mitjó" i esdevé molt més positiu del que hagués pogut imaginar.

En fi, una cursa per NO oblidar, ans al contrari, tota una experiència i també tot un entrenament, sobretot psicològic. I com sempre, una festa Correcat, abans, durant i després de la cursa!

El cas és que he començat la nova setmana d'entrenament, la novena ja, amb les cames del tot descansades i la motivació pels núvols.

Si és que qui no s'acontenta, és perquè no vol.

Salut!

Copa Nadal (25/12/2009)

És la nit de Nadal, està plovent i fot un fred amb aquest ventet, que cala ben a dins. Són les tantes de la nit, recollint després d'haver celebrat el Caga-Tio amb la família, i no ho veig clar. No ho veig gens clar d'anar a nedar al port demà al matí.

Diversos companys i amics que hi han participat, ho han fet només una vegada, i durant aquests dies m'havien explicat el perquè: el xoc tèrmic, la respiració que se'n va, la sensació de morir al entrar l'aigua, amb la foscor i fredor, les agulles dels nassos que es claven per arreu del cos, ... Però ja m'hi havia apuntat, encara que no sabés aquests detalls, així que tocava fer el pas.

Obro els ulls de bon matí i m'enlluerno del sol que entra per la finestra, que té els porticons ben oberts. No m'ho crec, en Mauri i companyia l'han encertat i fa sol. I encara millor, és Nadal, el primer Nadal amb l'Oleguer: això sí que és especial!

En fi, després de disfrutar d'un bon matí de Nadal a casa, enfilo volant cap a Barcelona, vaig just de temps. Per sort, aparco ràpid, però lluny, i de seguida em planto a la cua per recollir el casc i demés coses.

Ens truquem amb l'Oriol, dels màsters del CNS, i per fi ens trobem. Ens animem i amb l'ambient del voltant, les pors van minvant, i l'eufòria agafa el seu lloc. Veig també els companys novatos del tri, la cosa s'anima.

Un cop a punt, canviat, tatuat amb el dorsal (168) i lleuger de roba, enfilo cap al Maremàgnum. I allà hi ha tota la colla, amb en koldo que immortalitza aquests moments amb video.

La segona sortida és la nostra, la dels màsters A. Anem cap a la barcassa, amb l'Edu i l'Oriol, i ara sí que no hi ha volta enrere. Des d'allà dalt, llancem les bosses amb la roba i xancles cap a les llanxes de baix, que ho duran al guardaroba de l'arribada (brutal la logística).

Dalt la barcassa, l'ambient és impressionant, i més encara quan comença a moure's camí del punt de sortida de la cursa. El camí és un festival, tothom animant i nosaltres, dalt la barcassa, només amb banyador i saltant. Arriba al punt de sortida, i es posa perpendicular per orientar-nos a tots cap a l'arribada. L'eufòria és màxima, el moment està aquí, i ja no es pot evitar. Els novatos animen moltíssim des de la vora del port, i finalment, PAM, sona el tret de sortida.

Els pro's es llancen els primers, i de cap. I molts d'altres van al darrere, alguns dubtant força. Jo faig el pallasso per sobre la barcassa, intentant evitar allò inevitable, metre la gent va desapareixent. De sobte, veig que l'Edu encara hi és, ens mirem, i ens agafem de la mà per forçar-nos a fer el salt. I volem, cadascú pel seu camí.

La sensació a l'entrar és dureta, amb el xoc de fred per millions de m³ a 13.5ºC contra uns 80kg de massa a 36ºC: la batalla està decidida, i el sacseig que pateig el cos per assimilar-ho és considerable.

Ja hi sóc, trec el cap, estic ben viu i noto l'ambient de la gent cridar, i els companys nedant davant. Començo. Tinc molt de fred i una pressió a tot el cos que no em deixa respirar bé. Intento picar fort de peus per escalfar-me, però després de 4 o 5 batecades, els peus ja no em responen, i fan la seva i al seu ritme. El mateix passa amb els braços, molt difícil de coordinar i de remar amb força.

Em calmo i avanço al rimte que el cos em deixa, i mica en mica, tot torna al seu lloc: la respiració, el ritme, els peus, la temperatura, ... I començo a adelantar nedadors i gaudint (si es pot dir així), d'aquesta exentricitat.

Arribant a l'embut de cordes, em poso arran de la dreta i aprofito per seguir passant nedadors, encara que al fer la diagonal i no la recta, faig més metres dels que toca. I xino xano, arribo davant l'escala de l'arribada. Tot plegat ha estat més divertit i curt del que em pensava, però també molt més intens.

Els moments esperant per pujar l'escala van ser dels pitjors, quiets a l'aigua freda, amb la gent agafant-te i enfonsant-te sota l'aigua (només faltava això!), fou un minut etern. Però ja queda a l'oblit un cop puges, anoten el teu registre i pots anar pitant a buscar el caldo calent.

Hi ha molt ambient aquí als boxes, tothom està molt content d'haver superat aquest repte i tot i el fred de l'aigua, els ànims i el sol lluent ho compensen. Voltant per allí, després de xerrar amb l'Anna, de sobte em trobo davant del reporters de TVE, m'ha tocat: "Y como combatis este frío ..." o quelcom així (reportatge a la web de TVE).

Després d'aquesta altra experiència, toca més caldo, a canviar-se, xerrar amb els companys i sortir pitant a animar a la resta de novatos, que neden a les dues últimes sèries: quin ambientàs! Comentem la jugada i els explico l'experiència, i arriba el seu moment, que vivim amb en koldo i la càmara, corrent pel pont del Maremàgnum per seguir-los.

Fent balanç, el temps final és molt més lent del que esperava: 5'21", segons organització. Però té sentit comptant els més de 15" que vaig tardar a llançar-me, i el minut llarg esperant a l'arribada per pujar l'escala.

Encara no sé si ho tornaré a repetir, el cocktail d'emocions intenses, tan de molt bones, com de molt duretes, no em permet veure-ho clar. Això sí, el balanç és super-positiu, una gran manera de començar el dia de Nadal. Ja es veurà ...

Salut!

24h Marató de TV3 i 5.000m en pista (19/12/2009)

Aquest cap de setmana es van celebrar les 24h de Corredors.CAT per la Marató de TV3, a les Pistes de Can Dragó, i vaig estar per allí de voluntari, on vaig aprofitar per participar també als 5.000m.

La cursa fou al dissabte a les 13h, i volia fer-la com a sessió de qualitat de la setmana, i a l'hora de test sense arribar al màxim: volia veure si podia baixar de 20' sense exprimir-me del tot.

El tema, però, no va començar gaire bé ja que vaig arribar molt tard, tant que mentre jo estava canviant-me a una punta de les pistes, a l'altra ja estaven preparant la sortida i donant les explicacions. Així que el meu escalfament fou la diagonal de les pistes tot posant-me el "fore", i poc més.

La cursa en sí em va agradar força, tot i la monotonia de donar 12 voltes i picu. Vaig posar-me darrere un grup que anava a fer els sub20, a certa distància, i na fent. A estones veia que les voltes sortien més ràpid del que tocava, i afluxiava ..., per més tard ..., trobar-me al revés, que anava més lent del que volia.

Al final, el temps oficial fou de 20'01", i el meu (ja que no hi havia estora de chip a la sortida), de 19'59".  Content del resultat, tot i que vaig haver de forçar més del que em pensava. Tot i això, a l'última volta encara vaig poder apretar un xic, passant dels 1'37" de mitja de les altres voltes, als 1'30".

Em va agradar molt l'ambient de la gent animant, sobretot els correcats de l'arribada, que volta a volta anaven donant energia, i també vam estar de sort del bon sol que feia, tot i el fred rigurós que volia imposar-se.

Això sí, aquest fred dels nassos ens va passar factura a la tarda, i sobretot a la nit, passades les 12h, on entre el vent i la temperatura, allà quiets en els avituallaments per les 24h, ens van quedar els peus glaçats. Però amb el cor calent d'animar als herois que es van passar 86.400 segons donant voltes a les pistes: enhorabona!

Salut!

Campionat Màsters: 400m lliures (12/12/2009)

Aquest dissabte a la tarda vaig debutar en una competició de natació de màsters, els 400m lliures, que es celebrava al CN Sabadell, el club on entreno. I l'experiència em va agradar moltíssim! Però, vaig a pams.

Des d'aquest setembre, em vaig apuntar amb els màsters, com a ajuda per entrenar millor l'aigua pel triatló. El fet d'entrenar en grup, en dies i horaris concrets, i amb un bon entrenador que planifica entrenaments exigents i entretinguts em va convèncer.

Però el que seria quelcom auxiliar al triatló, ha acabat agafant entitat pròpia i cada vegada disfruto més nedant i entrenant. I per això em vaig decidir a provar de competir.

Per a mi era tot força nou. Tant que fins i tot el dia abans vaig estar entrenant a tirar-me de cap intentant que no m'entrés aigua a les ulleres, però no me'n vaig sortir.

Vaig arribar al club amb temps suficient per escalfar, xerrar amb els companys i rebre consells d'última hora molt útils (gràcies!), i aviat va arribar el torn de la meva sèrie.

Em tocava el carril 3, i allà em vaig posicionar. Sona el primer claxon, cal pujar al trempolí i esperar. Sona el segon, i ens posem en posició. Els nervis, sobretot per la incertesa i per l'esperit competitiu anaven "in crescendo". I finalment, el claxon de començar: abans, però, observo els companys per assegurar que és l'hora de tirar-se. Em llanço l'últim.

I un cop a l'aigua, entro al paradís: els nervis s'han esvaït, sento lliscar l'aigua per la pell, el cos i els músculs responen perfectement (clar, tot just estic començant!), i començo a disfrutar. I el millor de tot: no m'ha entrat aigua a les ulleres!

Vaig començar conservador, ja que m'havia après la lliçó en els entrenaments. A l'arribar als 200m, em notava cansat, però amb forces, i crec que vaig mantenir el ritme. I així anaven passant els metres, fins arribar als últims 25, on encara vaig poder apretar força. Quin cocktail de sensacions més guapes, sobretot l'arribada.

I el resultat, en quant a temps, molt millor del que em pensava, 6'49", o sigui un ritme de 1'42" els 100m. Tot i això, potser vaig quedar últim de la meva categoria. Però per ser el debut, n'estic més que content.

Des d'aquí, l'enhorabona a tots els companys i companyes del CNS que van participar, tant als 400m lliures, com també als 400m estils i als 1.500m. I especialment al Joan, que als seus 70 anys va polvoritzar el rècord de Catalunya de la seva categoria en 400m lliures, deixant-lo a 6'08": impressionant!

Salut!

El Farell (29/11/2009)

Primera cursa de la temporada i debutant al Farell (que en feia d'anys que li tenia l'ull posat). És una cursa de muntanya a Caldes de Montbui, d'uns 13km majoritàriament per pista i algun corriol, amb un desnivell positiu acumulat d'uns 400m.

La llàstima és que avui no podia apretar i cremar tots els cartutxos, m'havia de reservar per la propera setmana, així que he anat a Caldes a fer un entrenament de qualitat (força).

L'experiència ha estat molt positiva, tant per l'ambient i l'organització (un 10!), com pel traçat i les sensacions durant la cursa. A més, he pogut coincidir i saludar amb un munt de companys i amics del món de l'atletisme popular.

El començament és de pujada suau, però constant, pels carrers de Caldes fins a sortir als afores per una carretereta i enllaçar amb una pista a mà dreta. És sobre el km3 i comença la festa amb una bona pujada.

Aquest tram fort dura fins ben passat el km5, així que era un bon moment per començar el fartlek, durant 1' apretant de valent. En descanso un parell, i abans no s'acabés el tram, un altre cop a apretar, ara durant 2'.

Passat el km5, venen 4km trencacames, amunt i avall.  Quan no apretava m'ho prenia molt en calma, sobretot si feia baixada, tant per no tenir una torçada com per no fer patir els genolls i quatríceps.

Després d'un bon descans, tot esperant pujades maques, he fet l'últim tram fort en pujada, de 3', tot i que també amb algún tros pla i de baixada. I un cop al km10, cap avall, tot baixada fins al poble, i jo mossegant-me les dentes i veient com molta gent anava passant.

No és fàcil controlar-se, però avui tocava això, i a més, encara quedava un últim alicient: un tram de velocitat, apretant fort l'últim km. I així ho he fet, en el troç final de pista he canviat el ritme, i en augment contínuu fins a l'arribada, fent-lo a 3'48"/km.

M'ho he passat molt i molt bé, acabant pel meitat de la classificació, amb 1h 07' (5''03"/km) i la fc mitjana al 86%. I amb moltes ganes de tornar-hi: ja l'he encerclat al calendari per l'any vinent.

Salut!

Tancat per descans

El diumenge vaig posar punt i final a la temporada atlètica 2008-09 amb la cursa del CNS. Ha estat una temporada molt irregular i curta en quant a continuïtat. Bàsicament hi han hagut 3 etapes:

• Octubre'08 - Gener'09: sortint a còrrer de tant en tant i de forma molt poc constant, per les limitacions de temps. La mitjana setmanal fou de 7km's.
• Febrer'09 - Maig'09: per coses de la vida, disposo de més temps i començo a còrrer més freqüentment, fent la Mitja de Montornés i els 10k de SQV. La mitjana setmanal fou de 21km's.
• Juny'09 - Octubre'09: tasto el triatló i m'hi enganxo de mala manera, la motivació puja com l'escuma, torno a nedar i a agafar la bici després de molts lustres, conec un grup de novatos del tri genial, i m'ho passo de meravella entrenant i competint (un sprint i un olímpic). La mitjana setmanal ha pujat fins a 25km's de còrrer, a més de 3500m d'aigua i 40km de bici.

Al triatló hi he trobat un esport molt atractiu, complert, variat i flexible que arriba a esdevenir també un estil de vida, potser encara més intens que el còrrer, per la càrrega temporal (entrenament i logística) que exigeix.

El balanç simplificat d'aquesta temporada es traduiria en "que content que estic d'haver conegut el món del triatló".

Ara toca descans i recuperació per començar nous reptes a partir del pròxim desembre. Primer, dues setmanes de descans "total" (només un xic d' entrenament d'aigua), i després reempendre els entrenaments progressivament i a ritmes suaus de manteniment. Això sí, durant aquest període espero fer algunes curses de muntanya per anar a gaudir, sobretot Guanta i El Farell.

Així doncs, ara toca fer bondat.

Salut!

10k del Club Natació Sabadell (18/10/2009)

Vet'ho aquí l'últim repte de la mini-temporada 2008-09, la cursa de 10k del Club de Natació de la meva ciutat. L'he estat preparant durant les 6 setmanes posteriors al Triatló Olímpic de Banyoles, seguint entrenant les 3 especialitats, però focalitzat al còrrer i a la velocitat.

L'objectiu era fer un salt important en velocitat per construir una bona base de partida per la preparació de la Marató de Barcelona del 2010. Després d'haver reiniciat l'activitat esportiva continuada aquest mateix juny, i rondant llavors els 10k en 47', volia recuperar o acostar-me a les marques del 2007.

La cursa del club no és per fer marca ja que té desnivell a quasi tots els trams, poc pronunciat però contínuu. Però sabent-ho, ja em servia per acotar el meu repte. L'objectiu quantitatiu no el vaig decidir fins 15 dies abans de la cursa, sub42, a partir de com evolucionaven els entrenaments de velocitat.

Arriba el dia de la cursa, ritual matinal i cap al club, on hi arribo justet per fer un escalfament "correcte" i saludar a companys de fatigues. La sortida és a la Gran Via de Sabadell, ocupant tota la seva amplada de banda a banda, força espectacular. Només sortir ens endinsem de ple sota del pont #5 i la gent va molt esbalotada i cridant per fer l'eco.

Els 2 primers km's intento ajustar-me al ritme previst de mitjana (4'12") amb força tolerància amunt i avall, tant pel relleu com perquè encara no estic a to. Em surten a 4'16" i em noto bé.

Del km2 al km4, fent la volta carrer Covadonga avall i Gran Via amunt, aconsegueixo ajustar més la mitjana, a 4'11", tot i que el perfil no ajuda massa.

Després enfilem cap al centre per baixar i pujar la Rambla, i continuar fins a la plaça Mercet i aquests 3 km's (del 4 al 7) em surten a 4'14" (que difícil és controlar els ritmes i no passar-se amb tant pujar i baixar !!!). Em sento bé i apreto un xic, fent el següent km també a 4'14", que incloïa la pujada de la Via Massagué i el tram del carrer Vilarúbies (lleugera pujada i pla).

Ara sí, aviat vindrà la baixada i toca apretar les dents durant els últims 2 km's, però progressivament. El primer surt a 4'01" i em costa regular quan veig que alguns em passen, però ho faig. I l'últim km pujo fins a 3'53", fent el tram més ràpid de tot en els últims 30m, d'atxassu tot pujant fins a l'arc d'arribada.

Així doncs, un temps final de 42'12", però com que sortíen 140m de més, el ritme final ha estat el que m'havia plantejat com a objectiu: 4'10". Em quedo amb la sensació que potser vaig conservar massa durant la cursa, i amb la lliçó que amb curses tant puja-i-baixa és molt difícil controlar el ritme.

I sobretot, amb molt bon gust de boca per l'ambient viscut corrent pels carrers de casa, i aconseguint allò que m'havia proposat en l'últim repte de la temporada.

Ara toca parar i carregar piles per començar la temporada 2009-10 en plena forma.

Salut!