春华秋实

Mitja de Montornés (28/03/2010)

2010-04-11T22:55:00.001+02:00

Aquí ve una altra crònica, aquesta de la Mitja del Sabó (amb el permís de Mataró), sí, la de Montornés: una de les millors mitges de Catalunya per la seva organització i implicació de tot el municipi, i els municipis del voltant. Val molt la pena!

En fi, aquesta vegada penjo la crònica menys tard que la de la marató, només 15 dies després. I és que el dia de la marató va suposar un punt d'inflexió en la dedicació als entrenaments i, en general, en la disponibilitat de temps: estic engegant un projecte professional i necessito dedicar-hi el màxim d'energies per arrencar-lo, això sí, seguint gaudint i companginat-ho amb la família. Així que l'esport queda força relegat ..., i no diguem el fer cròniques.

Vinga, al gra, que va ser un diumenge molt xulu: feia molt bon temps i el sol lluia de valent, després de força dies grisos. La mitja del 2009 havia estat força passada per aigua, així que amb aquesta, vam compensar de llarg.

Només arribar, ja destacava el color taronja de Corredors.CAT per arreu, i a més, aquesta edició teníem una recollida de xip específica per nosaltres que fou molt pràctic i àgil (gràcies als companys que hi van col.laborar de voluntaris!). I el ritual, el de sempre: foto conjunta, un xic d'escalfament i a la sortida, per agafar una posició correcta.

La intenció en aquesta cursa era fer-la tot gaudint, agafant un ritme alegre per desembussar les tuberies, però quedant lluny de ritmes màxims i nivell de test o competició. Era la primera cursa després de la Marató i havia entrenat molt poc. La idea: fer l'anada amb un progressiu suau, i la tornada amb un progressiu més exigent (segons respongués el cos, clar).

Tret de sortida, i som-hi. Molta gent, moltes presses i jo anar fent, acabant de fer l'escalfament mentre gaudíem d'una volta per dins el poble. A mesura que agafem la carretera, coincideixo amb en ManoloM que fa de llebre a en Carles i Rubens per rondar els 1h34: ja em va bé per ara.

Anem fent, amb molta animació (el ManoloM és un crack!) i aviat ens enganxen la comitiva del CN Sabadell, amb en Miguel, la 3a, en Xavi, en Ferran, ... i també hi arriba en Josep Mas. Seguim una estona tot petant la xerrada amb uns i altres, i sobre el km8 prefereixo augmentar el ritme ja que de progressiu, no n'havíem fet gaire. Pregunto si algú s'hi apunta, i en JosepMas diu que perfecte. Endavant, doncs: anem tirant.

Arribem a la Roca, fem la volta i mica en mica augmentem el ritme. A estones ens acostem a 4'/km (baixadetes) i en general, duem un ritme de 4'10"/km. Les sensacions són bones i els km's passen volant.

Sobre el km16, coneixem en Quique: duu un ritme molt bo pels anys que diu que fa que no còrrer, però va justet. Ja ens va bé, així que decidim anar els 3 junts per ajudar-lo en aquest tram final.

Arribant a Montornés hem afluixat un xic el ritme, però avui no és cap competició, i en Quique necessita recuperar un xic per afrontar els últims km's. Almenys en aquesta edició no es passa per un tram de molta pujada dins el poble, tot i que, "no hi ha duros a 4 pessetes", i un xic de pujadeta no ens la treu ningú.

Arribem al tram del polígon, i queden menys de 2km. Anem fent com podem i de seguida ens plantem a la llarga recta final. Ara sí que ho veu més clar, en Quique i apretem un xic.

Hi ha molt ambient, i força animadors de Corredors.CAT que han fet la cursa de 5km o que simplement han vingut a donar suport. I entre ells, els fotògrafs i fotògrafes que immortalitzen moments especials de tots nosaltres: moltes gràcies!

I així fins a l'arc d'arribada, on hi arribem els tres junts i decidim entrar agafats de la mà, molt contents de la cursa que hem gaudit.

El temps real fou de 1h32' i el millor de tot, les bones sensacions durant tota la cursa i després. Aquest tipus de cursa són les que més m'agraden, em deixen molt bon gust de boca ja que fas una activitat exigent sense matxacar-te al màxim, i tot i no tenir el premi del temps (o la marca), en tens un de millor, que és la gran vivència i bones sensacions al llarg de tota la cursa, podent assaborir cada moment sense quedar eclipsat per l'esgotament màxim de quan fem un test.

I un cop arribats i refrescats, a per la caixa de sabons i altres obsequis, i a menjar pasta al pavelló (com ens cuiden aquests de Montornés!), acabant de xerrar amb uns i altres. Molt content d'aquesta matinal.

Salut!

Marató de Barcelona (7/03/2010)

2010-04-05T22:56:00.001+02:00

Han passat uns dies ja des de la marató, i encara recordo moments especials amb tot detall, moments molt intensos i emotius que no se m'oblidaran mai. I és que el luxe de disfrutar de principi a fi durant tota la marató, vivint-la al màxim, sentint-te tan ben acompanyat a cada km, i a més fent un bon temps pel què buscava ... no té preu.

Les setmanes prèvies, com tots els que estem en aquest món, han estat de gran dedicació per preparar la prova, seguint un entrenament de 14 setmanes guiat per en Roger Roca, i formant part d'un grup maquíssim. I aquest any ha coincidit amb un hivern molt més fred i sobretot plujós, pel que encara ha estat més complicat dur-lo a terme.

Això sí, tot i la duresa i sacrifici durant aquest temps, la recompensa no és només al dia D, sinó al llarg del camí, amb petites i grans satisfaccions que s'han d'anar saborejant:

... un dia que et surt un bon entrenament,
o que has aconseguit matinar tot i estar plovent i a quasi 0ºC,
o aquells comentaris amb companys que t'animen o els animes,
o un mal dia que has sabut acceptar i veure-li la part positiva,
o aquelles tirades llargues amb grup,
o les ST's (sessions tècniques ... i gastronòmiques),
o aquells murs amb què ensopegues i et fan veure les teves limitacions,
o la sensació de piles carregades després d'entrenar i amb el dia per endavant,
o quan veus les millores en els ritmes i volums,
o quan vas aprenent a escoltar el teu cos,
o quan aconsegueixes acabar un entrenament de sèries,
o els nervis dels dies previs al gran dia,
...

El gran dia acaba arribant, i és la cirereta a tota la recompensa viscuda prèviament, a vegades més dolça i a vegades no tant. Aquest any ha estat molt i molt dolça.

El dia comença molt d'hora, abans de les 5:00h "toca diana" per esmorzar, carregar hidrats i un bon cafetó per despertar del tot i sortir amb temps de casa. I a les 7h i poc ja era a Barcelona, al bar on havíem quedat una colla de correcats per fer l'últim cafè i comentar la jugada.

Els nervis estan mig controlats, però la incertesa de com esdevindrà tot plegat, de les condicions climàtiques, de com respondrà el cos, de si arriscaràs massa o massa poc, ... , tot això es fa difícil de gestionar.

L'ambient, però, ajuda molt a fer-te tocar de peus a terra i mostar-te que el dia d'avui és una festa per gaudir (i durant força hores!). Pujant cap a la Font Màgica es va palpant que avui és un dia especial per a tots nosaltres, i per Barcelona també. Serà la 5ª edició després del renaixement de la marató a Barcelona, amb rècord d'inscrits i un cartell d'atletes d'èlit de 1ª.

Arribem a la font per reunir-nos amb tota la família de correcats i immortalitzar el moment amb la clàssica foto pre-cursa. Cada any som més, i també més ben avinguts!

I arriba el moment dels preparatius previs: canviar-se, guarda-roba, i sobretot, passar pel Roca. Tot això sona fàcil, però enmig de tanta gent, cues, companys i amics amb qui xerres, ... el temps vola, i aquest cop em va anar d'un pèl que no sona la sortida mentre estic en plena "faena".

En fi, que a les 8:30h arribo just al lateral de l'avinguda plena de tanques, d'on surt la marató. Però hi ha tanta gent que hi ha cua per entrar-hi, i em toca esperar fora d'una de les portes per accedir-hi. En fi, una sortida poc ortodoxa ni desitjada, però avui he vingut a passar-m'ho bé i la Festa ja ha començat.

Al cap de més de 2' passo per l'arc de sortida i ja puc començar a trotar en mig del mar de gent. Fa molt i molt de goig veure tota la gent animant a banda i banda, i més encara quan veus la família i amics i companys que et reconeixen i criden el teu nom: vaja, piles a tope.

Sobre l'objectiu per la marató, havia estat dubtant de si "atacar" els 3h10, que per mi era un salt important (partia de 3h34), i davant els dubtes, vaig decidir fer un pla conservador de sortida per assegurar els 3h15 i en funció de com sortís tot, rascar un xic més.

Els primers km's toca fer l'escalfament i anar més lent del ritme objectiu, més encara ja que fins arribar a la Diagonal és tot una pujada suau, però constant. La marató és molt llarga, i un mal escalfament o cremar un xic més quan no toca, es paga molt car.

Aquest tram és molt agradable, vaig coincidint amb molts companys i amics, i ens desitgem sort i deixem anar alguna conya. Vaig tirant endavant, adelantant molts corredors ja que havia sortit de molt enrere i mica en mica trobant un ritme més alegre i no deixar caure massa segons.

km0 - km5 => 4'44" /km

Fet l'escalfament i amb més camp per còrrer, puc anar pujant el ritme i aprofitant millor els trams de lleugera baixada. Els km's m'estan passant volant i les sensacions són boníssimes mentre ens acostem a la plaça Espanya, un altre punt àlgid d'animació, i on sé que m'hi esperen també els pares.

km5 - km10 => 4'30" /km

La Gran Via s'ha convertit en un gran túnel ple d'ambient a banda i banda. Les cames van soles, el cor està molt calmat i tan sols s'accelera quan sento el meu nom o em trobo amb amics, coneguts i família. Pugem pel Passeig de Gràcia i la pujada es nota, però poc, i mica en mica arribem al km15.

km10 - km15 => 4'30"/km

Tornen els carrers clàssics de l'Eixample mentre anem enfilant cap a la Sagrada Família, i ben aviat enllacem amb la Meridiana. Al principi hi ha poca gent, però més endavant s'anima. Recordo aquí els ànims del cachi, arribats en un bon moment per compensar la falta de quòrum. I de seguida s'anima l'ambient mentre ens acostem a St.Andreu, per donar la volta i tornar a baixar passant per l'equador de la prova.

km15 - Mitja => 4'33" /km

Durant tota la cursa he anat fent números i portant els comptes de com va el ritme. Utilitzava de referència els passos quilòmetrics a 4'30" /km (3h10) ja que són molt fàcils d'operar (2km = 9', 10km = 45', 20km = 1h30 , ...). I em quedava amb els segons de més que sobrepassava, els quals eren força constants tot i que la distància augmentava: bona senyal! En el pas per mitja, 1h 36' 24": 88" per sobre de 3h10, però lluny dels 300" de marge fins a passar a 3h15.

Les sensacions segueixen sent molt bones anímicament, tot i que ara ja noto més la musculatura. No és dolor, sinó tan sols petits senyals d'avís que el cos fa servir per fer-te tocar de peus a terra, i per veure "si en tens per molt o què!". Amb tot, ja hem deixat la Meridiana per baixar fins a la Gran Via, i d'allà fins a la Diagonal, entrant-hi al km25 aprox.

Mitja - km25 => 4'29" /km

L'animació reneix força a la Diagonal, molt més densa i constant que en els trams previs, i intensificant-se a mesura que ens acostem a la Torre Agbar. És un túnel de crits i ànims, de color i energia que et recarreguen les piles, ja que ara es comencen a apropar els moments crítics. Al peu de la torre donem la volta i tornem Diagonal avall, cap al mar. I amb tot, ens hem cruspit 5km més i hem arribat al km30. No m'ho acabo de creure, les cames estan un xic cansades però em sento molt bé i m'haig de contenir per no pujar el ritme.

km25 - km30 => 4'32" /km

Anem tirant pels carreres del 22@ fins arribar sobre la ronda litoral, pel costat del mar. Els quilòmetres passen sols i no me'n ser avenir. Hi ha menys públic, però de 1ª categoria, entre ells, el Jaumet, que per un maleït contratemps d'última hora s'ha perdut la marató, però no ha volgut deixar de ser-hi: gràcies! Després d'uns 10km seguint el ritme d'uns nois que tenia "clissats" que anaven a per 3h15, decideixo fer la meva, i anar tirant. Ja penso amb l'Arc de Triomf, on el 2.007 hi vaig arribar tocat (no pas enfonsat), i em ve el "kanguelis", però només de pensar que m'hi esperen els pares, el cor se'm accelera.

km30 - km35 => 4'36" /km

Passem pel costat del Parc de la Ciutadella, vaig accelerant el ritme ja que em trobo bé i ara sí que em començo a creure que puc acabar amb molt bones condicions. Els ànims del sir (jordi) també hi ajuden a alegrar el ritme, i el pensar amb que l'Arc de Triomf ja és aquí. De seguida enfilem el Passeig de Sant Joan: impressionant, amb tanques a banda i banda, i ple de gent animant. Entre ells, en Pep, disparant amb la màquina a discreció per poder conservar un bon record d'aquest gran dia: moltíssimes gràcies!.

Vaig mirant a banda i banda, buscant els meus pares, però no els veig. He afluixat bastant el ritme, expressament per no passar-me'ls de llarg. L'Arc ja s'acosta i m'estanya. I just passat l'Arc els veig i noto els batecs del cor a la gola. El meu pare em vol fer una foto, però jo m'hi acosto, paro i els faig uns petons a cadascú ("què fas? , vinga!"). En moments com aquests, el temps final de la cursa ja no m'importa, i prefereixo mil vegades poder estar amb els meus pares i agrair-los a la meva manera el que m'hagin seguit per tot Barcelona.

En fi, després d'uns segons parat, arrenco un altre cop, carregat d'energia, amb el cor fora de lloc i ben sacsejat emocionalment. És un moment molt especial, ple d'alegria i l'esforç de còrrer ja no és ni això, tan sols és un "anar fent" tot gaudint fins a l'arc d'arribada.

Recomposat ja, baixem pel Portal de l'Àngel. El bon ambient continua, i ara amenitzat amb petits grups de música que posen la banda sonora a aquest gran dia. Anem seguint pels carrerons de Ciutat Vella, i poc que m'imaginava el que m'esperava. En sec girem cap a l'Avinguda de la Catedral, i de cop, un mar blau de gent i ànims, i gran ambient i soroll. No m'ho crec, és l'avituallament de Corredors.CAT, ja el tenim aquí. M'enganxa en fred, me'l esperava molt més enllà, i se'm fa un altre nus a la gola.

Aquests segons rodejat de tan bona gent, desvivint-se per animar a tots els que passem per allí i donant-nos aigua refrescant per afrontar el tram final, sentint cridar el teu nom aquí i allà, "glups", fou un moment molt i molt especial que m'ha quedat gravat al cor. De tan intens que fou, no recordo exactament qui em va passar l'aigua, ni a qui vaig veure i saludar. El que sí sé és que em vaig sentir molt reconfortat i no vaig poder contenir l'emoció. "Gallina de piel!": us estic molt agraït. No ho oblidaré mai.

Vaig quedar uns segons fora de combat, només recordo que vaig accelerar i que el cor em bategava molt intensament, amb la respiració fora de lloc i les emocions com un castell de focs. Poc després em recordo enfilant ja pel carrer Ferran cap a les Rambles, i d'aquí cap al peu del Paral.lel, on passaríem per la 4ª dècada.

km35 - km40 => 4'43" /km

Ja es nota l'ambient llunyà de l'arribada i el cos comença a dir el "quan arribarem ?". Els últims km's m'he desgastat un xic, però vaig fent força bé. De seguida agafem la Ronda Sant Pau, plena d'ambient i poc després enfilem el mític Sepúlveda, un carrer molt llarg i que el dia de la marató encara li fan més de llarg. Lleugera pujadeta, molt ambient al fons - lluny encara -, i molt d'ambient als costats. A mitja altura, l'última comitiva pastanaga de correcats, de gran ajuda per recarregar piles i apretar fins al final. Que Grans que sou!

Arribant al final de Sepúlveda, el cel s'obre, desapareixen els grans edificis i ara sí que hi ha l'arribada a tocar. El Paral.lel en la màxima amplada, per retre homenatge a tots els peregrins que acaben el seu camí, i amb tanques a banda i banda i tothom cridant, aplaudint i animant. Torno a afluixar el ritme, per gaudir d'aquests moments i per buscar als pares i a la Teresa i l'Oleguer, que sé que m'han vingut a veure també. Vaig tornant els aplaudiments al públic, tot girant el cap a banda i banda buscant-los, però no els trobo.

I arribem al peu de Mª Cristina, entre les dues torres i amb l'arc al final, decorat amb la Font Màgica al fons. Som-hi doncs, el temps no m'importa massa a hores d'ara, però vull entrar corrent a bon ritme i provar com està el cos, així que accelero el que puc, tot intentant viure internament aquest moment, fins a creuar l'arribada. Impressionant.

Just arribar, s'acosta el Roger Roca de seguida a rebre'm i felicitar per la gesta. Tot un detallàs per part seva, i molt agraït: ell en té molta culpa que hagi baixat la marca personal en més de 21' i arribant amb força cartutxos a la recàmara. Gràcies!

Ah, per no desentonar amb la crònica, aquí van els números del tram final de la cursa.

km40 - Final => 4'38" /km

I el resultat final de la Marató (temps net), amb 3h 13' 19", entrant en la posició 1.356 de més de 12.000 atletes que havien pres la sortida.

Mica amb mica em vaig retrobant amb companys i amics que ja han arribat i compartim l'alegria plegats d'aquest dia tan espeical per tots nosaltres. I a mesura que van arribant més companys, s'hi afegeixen. Molts han tingut un gran dia, d'altres no tant i arriben amb molt patiment, però la gesta aconseguida segueix essent immensa, i amb les hores, encara ho serà més.

Al cap de més de mitja hora, vaig de retirada, surto del recinte de l'arribada i m'esperen els pares: ells també han acabat la seva marató. Gràcies! I quedem més tard, mentre vaig a recollir la bossa, canviar-me i acabar de xerrar i gaudir amb la resta de companys. Tornant, ja hi ha també la Teresa i l'Oleguer: quina il.lusió que també hagin vingut, i poder-los abraçar i fer un petonàs per compartir aquest moment tan especial!

Moment, doncs, de tornar cap a casa, amb la gent que m'estimo i encara pels núvols del gran dia que he gaudit avui per Barcelona.

Mitja de Granollers (7/02/2010)

2010-03-14T23:30:00.002+01:00

[Això és la repera! Fa una setmana que vaig fer la Marató de BCN, i encara havia de penjar la crònica de Granollers ... en borrador desde fa un mes.]

Tenia moltíssimes ganes de participar-hi a Granollers, és la meva mitja preferida i des de 2007 que no la feia. A més, seria el test de cara a la Marató de Barcelona. La motivació estava al màxim i la il.lusió, encara més.

Vaig anar-hi d'hora, però com sempre, no va ser fàcil aparcar. El temps prometia ja que feia fresqueta (vaja, fred!), però el cel estava ben net i el sol amb via lliure, començava escalfant mica en mica.

Arribat al pavelló, recullo el dorsal i el pack, i de seguida em vaig trobant companys i amics del còrrer, sobretot la gran família de Corredors.CAT. Un altre cop, molta gent que feia temps que no veia i no xerràvem. Com m'agraden els retrobaments! En fi, s'acosta l'hora i més val que ens fem la foto.

Tot parlant de la cursa amb en jag75 (quan de temps!), s'ofereix per fer-me de llebre, ja que ell està recuperant-se i no la faria al màxim (vaja, ell és de 1h18' i coses així). D'entrada, me'n alegro i quedo indecís: m'havia mentalitzat amb la tàctica per la cursa, diferents trams i ritmes, i visualitzant-me concentrat i sol. Vaja, que no he fet mai curses amb llebre, i em feia cosa fer proves el dia del test.

Al final, em dic: què coi! Que no deixa de ser un test d'un corredor aficionat, no tinc res a perdre, i molt a guanyar (poc que m'ho imaginava!). El primer encert apareix comentant la tàctica de ritmes amb en jag75, l'oriol i el carles. Volia fer sobre 1h28 XX" i rebaixar l'antiga marca del 2007, 1h 29' 15", i en la versió optimista, tenia pensat pujar a 4'12"/km (reservant, pensava jo) i baixar a 4'06"/km o el que es pogués.

Es van estiar dels cabells quan els ho vaig dir: "on vas!" Em van comentar que era massa ràpida la pujada per superar 1h29, que amb 4'20"/km en tenia de sobres per recuperar bé i aprofitar la baixada al màxim. No ho veia clar, però mica en mica em vaig anar convencent, i vam parlar amb el jag75 de pujar a 4'15" (o més lent, deia ell). SORT d'aquest consell, ja que tot i voler pujar a 4'15", al final amb prou feines ens va sortir a 4'18", i a la baixada anava petat. GRÀCIES als 3 !!!

Vaja, que ja he explicat el final! Aniré a pams, però també al gra.

S'acosta l'hora i anem amb en jag cap a la sortida. No hi ha calixos controlats, i intentem posar-nos endavant. Nervis, moltes ganes, crits d'ànims, l'speaker que no para, música, últims ajustos, ..., i sona el tret de sortida.

Després del primer km d'slalom, intentem fixar 4'15", però és difícil ja que la cobertura de GPS és dolenta, i els ritmes dels nostres fore's no coincideixen de cap manera. Nem fent i ajustant segons sensacions. En jag al davant, pendent tota l'estona d'obrir camí i de com assimilo l'esforç. De moment, tot bé, fins i tot en el tram de pujada més marcada.

Passat el km5, aprofito l'aigua de l'habituallament per pendre'm un gel: "pinxassu". Mentres el prenc i el tinc a la boca perquè tiri avall, no puc respirar bé, i em trenca tot el ritme. I el colmo: se'm posa "per l'altre forat" i m'entra un atac de tos. Vaja, uns quants segons "a tomar vent!".

Aquest gel que em prenc és l'aptonia (70g) del Decathlon, i el problema és que és molt gran (l'has de fer per parts i guardar-lo - na obrint i tancant el tap) i molt dens (l'has de barrejar amb aigua i costa d'empassar!). I clar, corrent a un ritme alegre, amb un gel i una ampolla a les mans, no és la millor opció, tal i com m'apuntava en jag.

Seguim. Anem passant per petits puja-i-baixa, i el ritme baixa, bé, el baixo jo ja que em noto forçat i començo a tenir por de cremar-me per la tornada. Sobre el km8 arribem a la Garriga i salvem la pujada inicial dignament. Pel passeig del poble em vaig recuperant i animant amb a gent que ens dóna suport: en jag em diu que reservi.

Passem pel km10 amb 43' pelats (quasi), o sigui, a 4'18"/km i no em sento sobrat, ni molt menys (si els hagués fet més cas ... !). Aviat comença la baixada i em costa accelerar com caldria, en jag m'anima, em crida i em marca el ritme, però em costa seguir-lo.

Entrem al polígon i em prenc un xic més de gel. Aquest cop sense tos, però altra vegada tocat per l'estona que no he pogut respirar bé. Petit baixon i a recuperar s'ha dit. Vinga, més segons perduts!

Al enfilar la carretera, vaig trobant el ritme, però les pujades em trenquen molt i no puc treure prou suc al baixar. En jag no para de donar-me ànims, i adaptar la tàctica de cursa: cada vegada està més difícil el repte inicial, però no ho dóna per perdut i virtualment m'estira.

Prop del km15, em prenc l'últim tros de gel ... (i "más de lo mismo!"). Tinc algun baixon, amortiguat per la insistència i companyia d'en jag. El nivell de patiment comença a ser alt, però trec forces de no sé on, li dec a en jag. No obstant, els ritmes no són tan ràpids com haurien de ser.

Mica en mica ens acostem a la recta final, però està molt lluny de l'arribada, quasi 3km! Aquí és on es talla el bacallà, i la reacció a partir d'aquí pot significar un munt de segons al final. Per sort, les cames responen i el ritme no para d'augmentar. La gent al carrer hi té molt a veure, i també en jag, atent i insistent, i també el veure que la cosa ja s'acaba.

No sé el temps que faré, però em noto acceptablement ràpid, tot i que fos del tot.
El cos respon a l'hora que tinc la sensació d'estar arribant a un límit, però segueixo aprentant les dents, i per sort, aquella recta infinita arriba al final, ple de gent a banda i banda del carrer, i l'arc d'arribada que ha quedat enrere: ja hem arribat!

Entre el munt de gent, busco en jag, ple d'agraïment, ens abracem i li dono les gràcies de tot cor. Sense el seu consell previ sobre els ritmes, i sobretot si no m'hagués fet d'ombra, m'hauria estrellat de valent. I no és només el fet d'estar al costat tota la cursa, són les maneres, la implicació, els ànims, l'energia, el preocupar-se, el consell, el refer la tàctica, ... Una llebre de luxe! GRÀCIES, Jordi. ;-)

I el temps, 1h 29' 57", lluny del que em proposava, i fins i tot 42" més lent que la MMP (Granollers'07), que la vaig fer quan entrenava un 30% menys de volum, i a ritmes més lents. Coses de l'esport.

En fi, que després de canviar-nos, bé la recompensa, el pati del pavelló ple de llocs per hidratar-se, menjar i comentar la jugada amb uns i altres. I també amb temps per fer-nos la foto amb el Jag, l'Oriol i un seu amic.

El test, doncs, ja havia acabat, i el resultat em deixava un xic desepcionat i desconcertat de cara a la marca que preparava per la marató (3h10). Això sí, vaig sortir de Granollers amb un somriure d'orella a orella, per haver pogut gaudir de l'ajuda, companyia i entrega de'n jag durant tota la cursa, i per haver-me fet donar el màxim de mi mateix, potenciant de valent la capacitat de sacrifici.

10k de St. Antoni (24/01/2010)

2010-01-26T00:48:00.003+01:00

Dins la preparació per la Marató de Barcelona, em tocava fer el primer test per veure com van les coses, i vaig escollir fer-lo a la cursa del barri de St. Antoni, com ja havia fet el 2007.

La cursa, l'ambient, el recorregut, la quantitat d'amics i coneguts, molts correcat's, una barqueta de més de 10 integrants per fer sub40' conduïda pel Mestre ManoloM, una gran motivació per l'entrenament tant exigent que estem seguint amb el Roger Roca, una setmana atlèticament de baixada per recarregar energies, i tantes coses més ..., feien que pogués ser un gran dia.

Però no ho va ser, ni de llarg! Prop del km4, després d'haver compartit cursa amb en Xavi (no vaig poder-me enganxar a la barqueta de sub40' a la sortida), em costava tirar al voltant de 4'/km, i al km5 em va agafar un flato que em va fer parar poc després de passat el km6, ja que em tombava. N'he patit més d'una vegada, i s'han deixat torejar fins que dequeien. En fi, vaig estar a punt d'abandonar la cursa, el dolor era força agut i moralment estava decepcionat i fustrat.

Al final, però després d'estar parat 45" i amb el flato quasi minvat vaig decidir continuar com pogués. Mica en mica em vaig anar trobant millor i vaig pujar el ritme progressivament: no era per tirar cohets, però podia rodar a un ritme acceptable. I fins i tot vaig poder apretar a l'últim km, fent-lo a 3'57"/km, compartint-lo amb l'Alèxia que va volar als metres finals. Així doncs, un temps final de 42'55", passant pel km5 en 20'38".

Vulguis que no, això et fa donar-hi voltes, en una combinació de frustració i de curiositat. De la primera, la frustració, se'n va ràpid: un mal dia sempre es pot tenir (muscularment o d'estratègia) i que s'ajunti amb flato, és molt probable si estàs jugant malament les cartes. I encara que fos un test, el de 10k no és massa significatiu.

En canvi, la curiositat per entendre perquè no podia anar còmode al voltant de 4'/km, m'ha durat un xic més, i m'agrada consumida en petites dosis. Et fa reflexionar sobre com has estat entrenant, en quin estat físic estaves el dia del test, t'ajuda a conèixer millor el teu cos i també el paper que hi juga la ment i la motivació, et fa tocar de peus a terra, aprens sobre teoria de l'entrenament i fisiologia, identifiques punts que podries haver millorat (p.ex, no deixar-se perdre la barqueta), te'n adones de les teves limitacions, ..., i mica en mica "es gira el mitjó" i esdevé molt més positiu del que hagués pogut imaginar.

En fi, una cursa per NO oblidar, ans al contrari, tota una experiència i també tot un entrenament, sobretot psicològic. I com sempre, una festa Correcat, abans, durant i després de la cursa!

El cas és que he començat la nova setmana d'entrenament, la novena ja, amb les cames del tot descansades i la motivació pels núvols.

Si és que qui no s'acontenta, és perquè no vol.

Salut!

Copa Nadal (25/12/2009)

2009-12-28T14:38:00.004+01:00

És la nit de Nadal, està plovent i fot un fred amb aquest ventet, que cala ben a dins. Són les tantes de la nit, recollint després d'haver celebrat el Caga-Tio amb la família, i no ho veig clar. No ho veig gens clar d'anar a nedar al port demà al matí.

Diversos companys i amics que hi han participat, ho han fet només una vegada, i durant aquests dies m'havien explicat el perquè: el xoc tèrmic, la respiració que se'n va, la sensació de morir al entrar l'aigua, amb la foscor i fredor, les agulles dels nassos que es claven per arreu del cos, ... Però ja m'hi havia apuntat, encara que no sabés aquests detalls, així que tocava fer el pas.

Obro els ulls de bon matí i m'enlluerno del sol que entra per la finestra, que té els porticons ben oberts. No m'ho crec, en Mauri i companyia l'han encertat i fa sol. I encara millor, és Nadal, el primer Nadal amb l'Oleguer: això sí que és especial!

En fi, després de disfrutar d'un bon matí de Nadal a casa, enfilo volant cap a Barcelona, vaig just de temps. Per sort, aparco ràpid, però lluny, i de seguida em planto a la cua per recollir el casc i demés coses.

Ens truquem amb l'Oriol, dels màsters del CNS, i per fi ens trobem. Ens animem i amb l'ambient del voltant, les pors van minvant, i l'eufòria agafa el seu lloc. Veig també els companys novatos del tri, la cosa s'anima.

Un cop a punt, canviat, tatuat amb el dorsal (168) i lleuger de roba, enfilo cap al Maremàgnum. I allà hi ha tota la colla, amb en koldo que immortalitza aquests moments amb video.

La segona sortida és la nostra, la dels màsters A. Anem cap a la barcassa, amb l'Edu i l'Oriol, i ara sí que no hi ha volta enrere. Des d'allà dalt, llancem les bosses amb la roba i xancles cap a les llanxes de baix, que ho duran al guardaroba de l'arribada (brutal la logística).

Dalt la barcassa, l'ambient és impressionant, i més encara quan comença a moure's camí del punt de sortida de la cursa. El camí és un festival, tothom animant i nosaltres, dalt la barcassa, només amb banyador i saltant. Arriba al punt de sortida, i es posa perpendicular per orientar-nos a tots cap a l'arribada. L'eufòria és màxima, el moment està aquí, i ja no es pot evitar. Els novatos animen moltíssim des de la vora del port, i finalment, PAM, sona el tret de sortida.

Els pro's es llancen els primers, i de cap. I molts d'altres van al darrere, alguns dubtant força. Jo faig el pallasso per sobre la barcassa, intentant evitar allò inevitable, metre la gent va desapareixent. De sobte, veig que l'Edu encara hi és, ens mirem, i ens agafem de la mà per forçar-nos a fer el salt. I volem, cadascú pel seu camí.

La sensació a l'entrar és dureta, amb el xoc de fred per millions de m³ a 13.5ºC contra uns 80kg de massa a 36ºC: la batalla està decidida, i el sacseig que pateig el cos per assimilar-ho és considerable.

Ja hi sóc, trec el cap, estic ben viu i noto l'ambient de la gent cridar, i els companys nedant davant. Començo. Tinc molt de fred i una pressió a tot el cos que no em deixa respirar bé. Intento picar fort de peus per escalfar-me, però després de 4 o 5 batecades, els peus ja no em responen, i fan la seva i al seu ritme. El mateix passa amb els braços, molt difícil de coordinar i de remar amb força.

Em calmo i avanço al rimte que el cos em deixa, i mica en mica, tot torna al seu lloc: la respiració, el ritme, els peus, la temperatura, ... I començo a adelantar nedadors i gaudint (si es pot dir així), d'aquesta exentricitat.

Arribant a l'embut de cordes, em poso arran de la dreta i aprofito per seguir passant nedadors, encara que al fer la diagonal i no la recta, faig més metres dels que toca. I xino xano, arribo davant l'escala de l'arribada. Tot plegat ha estat més divertit i curt del que em pensava, però també molt més intens.

Els moments esperant per pujar l'escala van ser dels pitjors, quiets a l'aigua freda, amb la gent agafant-te i enfonsant-te sota l'aigua (només faltava això!), fou un minut etern. Però ja queda a l'oblit un cop puges, anoten el teu registre i pots anar pitant a buscar el caldo calent.

Hi ha molt ambient aquí als boxes, tothom està molt content d'haver superat aquest repte i tot i el fred de l'aigua, els ànims i el sol lluent ho compensen. Voltant per allí, després de xerrar amb l'Anna, de sobte em trobo davant del reporters de TVE, m'ha tocat: "Y como combatis este frío ..." o quelcom així (reportatge a la web de TVE).

Després d'aquesta altra experiència, toca més caldo, a canviar-se, xerrar amb els companys i sortir pitant a animar a la resta de novatos, que neden a les dues últimes sèries: quin ambientàs! Comentem la jugada i els explico l'experiència, i arriba el seu moment, que vivim amb en koldo i la càmara, corrent pel pont del Maremàgnum per seguir-los.

Fent balanç, el temps final és molt més lent del que esperava: 5'21", segons organització. Però té sentit comptant els més de 15" que vaig tardar a llançar-me, i el minut llarg esperant a l'arribada per pujar l'escala.

Encara no sé si ho tornaré a repetir, el cocktail d'emocions intenses, tan de molt bones, com de molt duretes, no em permet veure-ho clar. Això sí, el balanç és super-positiu, una gran manera de començar el dia de Nadal. Ja es veurà ...

Salut!

24h Marató de TV3 i 5.000m en pista (19/12/2009)

2009-12-21T14:01:00.001+01:00

Aquest cap de setmana es van celebrar les 24h de Corredors.CAT per la Marató de TV3, a les Pistes de Can Dragó, i vaig estar per allí de voluntari, on vaig aprofitar per participar també als 5.000m.

La cursa fou al dissabte a les 13h, i volia fer-la com a sessió de qualitat de la setmana, i a l'hora de test sense arribar al màxim: volia veure si podia baixar de 20' sense exprimir-me del tot.

El tema, però, no va començar gaire bé ja que vaig arribar molt tard, tant que mentre jo estava canviant-me a una punta de les pistes, a l'altra ja estaven preparant la sortida i donant les explicacions. Així que el meu escalfament fou la diagonal de les pistes tot posant-me el "fore", i poc més.

La cursa en sí em va agradar força, tot i la monotonia de donar 12 voltes i picu. Vaig posar-me darrere un grup que anava a fer els sub20, a certa distància, i na fent. A estones veia que les voltes sortien més ràpid del que tocava, i afluxiava ..., per més tard ..., trobar-me al revés, que anava més lent del que volia.

Al final, el temps oficial fou de 20'01", i el meu (ja que no hi havia estora de chip a la sortida), de 19'59". Content del resultat, tot i que vaig haver de forçar més del que em pensava. Tot i això, a l'última volta encara vaig poder apretar un xic, passant dels 1'37" de mitja de les altres voltes, als 1'30".

Em va agradar molt l'ambient de la gent animant, sobretot els correcats de l'arribada, que volta a volta anaven donant energia, i també vam estar de sort del bon sol que feia, tot i el fred rigurós que volia imposar-se.

Això sí, aquest fred dels nassos ens va passar factura a la tarda, i sobretot a la nit, passades les 12h, on entre el vent i la temperatura, allà quiets en els avituallaments per les 24h, ens van quedar els peus glaçats. Però amb el cor calent d'animar als herois que es van passar 86.400 segons donant voltes a les pistes: enhorabona!

Salut!

Campionat Màsters: 400m lliures (12/12/2009)

2009-12-13T22:24:00.012+01:00

Aquest dissabte a la tarda vaig debutar en una competició de natació de màsters, els 400m lliures, que es celebrava al CN Sabadell, el club on entreno. I l'experiència em va agradar moltíssim! Però, vaig a pams.

Des d'aquest setembre, em vaig apuntar amb els màsters, com a ajuda per entrenar millor l'aigua pel triatló. El fet d'entrenar en grup, en dies i horaris concrets, i amb un bon entrenador que planifica entrenaments exigents i entretinguts em va convèncer.

Però el que seria quelcom auxiliar al triatló, ha acabat agafant entitat pròpia i cada vegada disfruto més nedant i entrenant. I per això em vaig decidir a provar de competir.

Per a mi era tot força nou. Tant que fins i tot el dia abans vaig estar entrenant a tirar-me de cap intentant que no m'entrés aigua a les ulleres, però no me'n vaig sortir.

Vaig arribar al club amb temps suficient per escalfar, xerrar amb els companys i rebre consells d'última hora molt útils (gràcies!), i aviat va arribar el torn de la meva sèrie.

Em tocava el carril 3, i allà em vaig posicionar. Sona el primer claxon, cal pujar al trempolí i esperar. Sona el segon, i ens posem en posició. Els nervis, sobretot per la incertesa i per l'esperit competitiu anaven "in crescendo". I finalment, el claxon de començar: abans, però, observo els companys per assegurar que és l'hora de tirar-se. Em llanço l'últim.

I un cop a l'aigua, entro al paradís: els nervis s'han esvaït, sento lliscar l'aigua per la pell, el cos i els músculs responen perfectement (clar, tot just estic començant!), i començo a disfrutar. I el millor de tot: no m'ha entrat aigua a les ulleres!

Vaig començar conservador, ja que m'havia après la lliçó en els entrenaments. A l'arribar als 200m, em notava cansat, però amb forces, i crec que vaig mantenir el ritme. I així anaven passant els metres, fins arribar als últims 25, on encara vaig poder apretar força. Quin cocktail de sensacions més guapes, sobretot l'arribada.

I el resultat, en quant a temps, molt millor del que em pensava, 6'49", o sigui un ritme de 1'42" els 100m. Tot i això, potser vaig quedar últim de la meva categoria. Però per ser el debut, n'estic més que content.

Des d'aquí, l'enhorabona a tots els companys i companyes del CNS que van participar, tant als 400m lliures, com també als 400m estils i als 1.500m. I especialment al Joan, que als seus 70 anys va polvoritzar el rècord de Catalunya de la seva categoria en 400m lliures, deixant-lo a 6'08": impressionant!

Salut!

El Farell (29/11/2009)

2009-11-29T22:56:00.001+01:00

Primera cursa de la temporada i debutant al Farell (que en feia d'anys que li tenia l'ull posat). És una cursa de muntanya a Caldes de Montbui, d'uns 13km majoritàriament per pista i algun corriol, amb un desnivell positiu acumulat d'uns 400m.

La llàstima és que avui no podia apretar i cremar tots els cartutxos, m'havia de reservar per la propera setmana, així que he anat a Caldes a fer un entrenament de qualitat (força).

L'experiència ha estat molt positiva, tant per l'ambient i l'organització (un 10!), com pel traçat i les sensacions durant la cursa. A més, he pogut coincidir i saludar amb un munt de companys i amics del món de l'atletisme popular.

El començament és de pujada suau, però constant, pels carrers de Caldes fins a sortir als afores per una carretereta i enllaçar amb una pista a mà dreta. És sobre el km3 i comença la festa amb una bona pujada.

Aquest tram fort dura fins ben passat el km5, així que era un bon moment per començar el fartlek, durant 1' apretant de valent. En descanso un parell, i abans no s'acabés el tram, un altre cop a apretar, ara durant 2'.

Passat el km5, venen 4km trencacames, amunt i avall. Quan no apretava m'ho prenia molt en calma, sobretot si feia baixada, tant per no tenir una torçada com per no fer patir els genolls i quatríceps.

Després d'un bon descans, tot esperant pujades maques, he fet l'últim tram fort en pujada, de 3', tot i que també amb algún tros pla i de baixada. I un cop al km10, cap avall, tot baixada fins al poble, i jo mossegant-me les dentes i veient com molta gent anava passant.

No és fàcil controlar-se, però avui tocava això, i a més, encara quedava un últim alicient: un tram de velocitat, apretant fort l'últim km. I així ho he fet, en el troç final de pista he canviat el ritme, i en augment contínuu fins a l'arribada, fent-lo a 3'48"/km.

M'ho he passat molt i molt bé, acabant pel meitat de la classificació, amb 1h 07' (5''03"/km) i la fc mitjana al 86%. I amb moltes ganes de tornar-hi: ja l'he encerclat al calendari per l'any vinent.

Salut!

Tancat per descans

2009-10-20T11:04:00.002+02:00

El diumenge vaig posar punt i final a la temporada atlètica 2008-09 amb la cursa del CNS. Ha estat una temporada molt irregular i curta en quant a continuïtat. Bàsicament hi han hagut 3 etapes:

Octubre'08 - Gener'09: sortint a còrrer de tant en tant i de forma molt poc constant, per les limitacions de temps. La mitjana setmanal fou de 7km's.
Febrer'09 - Maig'09: per coses de la vida, disposo de més temps i començo a còrrer més freqüentment, fent la Mitja de Montornés i els 10k de SQV. La mitjana setmanal fou de 21km's.
Juny'09 - Octubre'09: tasto el triatló i m'hi enganxo de mala manera, la motivació puja com l'escuma, torno a nedar i a agafar la bici després de molts lustres, conec un grup de novatos del tri genial, i m'ho passo de meravella entrenant i competint (un sprint i un olímpic). La mitjana setmanal ha pujat fins a 25km's de còrrer, a més de 3500m d'aigua i 40km de bici.

Al triatló hi he trobat un esport molt atractiu, complert, variat i flexible que arriba a esdevenir també un estil de vida, potser encara més intens que el còrrer, per la càrrega temporal (entrenament i logística) que exigeix.

El balanç simplificat d'aquesta temporada es traduiria en "que content que estic d'haver conegut el món del triatló".

Ara toca descans i recuperació per començar nous reptes a partir del pròxim desembre. Primer, dues setmanes de descans "total" (només un xic d' entrenament d'aigua), i després reempendre els entrenaments progressivament i a ritmes suaus de manteniment. Això sí, durant aquest període espero fer algunes curses de muntanya per anar a gaudir, sobretot Guanta i El Farell.

Així doncs, ara toca fer bondat.

Salut!

10k del Club Natació Sabadell (18/10/2009)

2009-10-20T10:02:00.002+02:00

Vet'ho aquí l'últim repte de la mini-temporada 2008-09, la cursa de 10k del Club de Natació de la meva ciutat. L'he estat preparant durant les 6 setmanes posteriors al Triatló Olímpic de Banyoles, seguint entrenant les 3 especialitats, però focalitzat al còrrer i a la velocitat.

L'objectiu era fer un salt important en velocitat per construir una bona base de partida per la preparació de la Marató de Barcelona del 2010. Després d'haver reiniciat l'activitat esportiva continuada aquest mateix juny, i rondant llavors els 10k en 47', volia recuperar o acostar-me a les marques del 2007.

La cursa del club no és per fer marca ja que té desnivell a quasi tots els trams, poc pronunciat però contínuu. Però sabent-ho, ja em servia per acotar el meu repte. L'objectiu quantitatiu no el vaig decidir fins 15 dies abans de la cursa, sub42, a partir de com evolucionaven els entrenaments de velocitat.

Arriba el dia de la cursa, ritual matinal i cap al club, on hi arribo justet per fer un escalfament "correcte" i saludar a companys de fatigues. La sortida és a la Gran Via de Sabadell, ocupant tota la seva amplada de banda a banda, força espectacular. Només sortir ens endinsem de ple sota del pont #5 i la gent va molt esbalotada i cridant per fer l'eco.

Els 2 primers km's intento ajustar-me al ritme previst de mitjana (4'12") amb força tolerància amunt i avall, tant pel relleu com perquè encara no estic a to. Em surten a 4'16" i em noto bé.

Del km2 al km4, fent la volta carrer Covadonga avall i Gran Via amunt, aconsegueixo ajustar més la mitjana, a 4'11", tot i que el perfil no ajuda massa.

Després enfilem cap al centre per baixar i pujar la Rambla, i continuar fins a la plaça Mercet i aquests 3 km's (del 4 al 7) em surten a 4'14" (que difícil és controlar els ritmes i no passar-se amb tant pujar i baixar !!!). Em sento bé i apreto un xic, fent el següent km també a 4'14", que incloïa la pujada de la Via Massagué i el tram del carrer Vilarúbies (lleugera pujada i pla).

Ara sí, aviat vindrà la baixada i toca apretar les dents durant els últims 2 km's, però progressivament. El primer surt a 4'01" i em costa regular quan veig que alguns em passen, però ho faig. I l'últim km pujo fins a 3'53", fent el tram més ràpid de tot en els últims 30m, d'atxassu tot pujant fins a l'arc d'arribada.

Així doncs, un temps final de 42'12", però com que sortíen 140m de més, el ritme final ha estat el que m'havia plantejat com a objectiu: 4'10". Em quedo amb la sensació que potser vaig conservar massa durant la cursa, i amb la lliçó que amb curses tant puja-i-baixa és molt difícil controlar el ritme.

I sobretot, amb molt bon gust de boca per l'ambient viscut corrent pels carrers de casa, i aconseguint allò que m'havia proposat en l'últim repte de la temporada.

Ara toca parar i carregar piles per començar la temporada 2009-10 en plena forma.

Salut!

Homes i Dones de Ferro: Challenge Barcelona-Maresme (04/10/2009)

2009-10-07T20:03:00.001+02:00

Aquest diumenge passat es va cel.lebrar el Challenge Barcelona-Maresme, un triatló de llarga distància (3,8km d'aigua, 180km de bici i 42km - i picu - de còrrer). Era el primer cop que el circuit Challenge aterrava a Catalunya, amb el half del maig i aquest Ironman d'octubre.

No havia vist mai en directe una prova d'aquest calat, i aquesta em feia especial il.lusió perquè hi participaven companys i amics, que feia mesos que l'estaven entrenant i que necessitarien tota l'energia i caliu possible per fer el remate final el dia de la prova.

Arribat a Calella i baixant cap al passeig, veig que hi ha força moviment d'atletes corrent amunt i avall del passeig, i només són les 15h: per un moment penso que la prova ja està acabant ... i poc que m'imagino que no marxaria d'allà fins passades les 22h, un cop havien arribat tots els nostres. És la màgia i encant de les proves de llarga distància, on el qui guanya la prova ho fa amb més de 3h respecte la gran majoria. És un repte amb un mateix.

De seguida anem coincidint els de la claca Correcat i ens ubiquem en un punt on veiem tant els que acaben la bici com els que estan corrent. Aquí ens hi estem una estona fins que ja tots els nostres estan al tram de còrrer, i cap allà anem, al mig del passeig, amb un color taronja que il.lumina l'ambient.

Fa goig veure l'ambient del passeig i els triatletes esforçant-se per acabar la prova: sembla que ja estigui, però el tram de còrrer és tota una marató, fent 5km passeig amunt i avall durant 4 vegades. Etern !!!

Els triatletes duen més de 10h de cursa des que es llançaren a l'aigua sobre les 8h del matí. Hi ha cares de tot tipus: de patiment i d'esforç, d'alegria i de tristesa, d'abatiment i de superació, de dolor i de joia, de suor i de llàgrimes, de confiança i de por. Alguns corren, d'altres sembla que volin, uns altres alternen amb el caminar, i fins i tot alguns sembla que em prou feines puguin caminar. Tot i això, l'ambient a aquella hora de la tarda els permet treure energies d'allò on no en trobaven.

I és que té molt mèrit haver arribat fins al dia de la cursa. Allò realment important ja està fet, s'han estat mesos i mesos preparant a consciència aquesta prova, i surti com surti, la vivència del camí seguit durant aquest temps no els hi treu ningú.

Són atletes amateurs i "anònims", que tot i tenir ocupacions laborals o d'estudi, i responsabilitats familiars, multipliquen el temps per encabir-hi uns entrenaments molt exigents en dedicació i intensitat per aconseguir estar a punt el dia del Ironman.

El mèrit del que fan aquests homes i dones és incommensurable, i no tant per la proesa de la prova en sí, sinó pel desplegament de virtuts i habilitats mostrades i cultivades al llarg del camí seguit fins al gran dia. Pensant en ells quan estaven preparant-ho i veient les seves cares el dia de la prova me'n venen moltes al cap d'aquestes qualitats:

La constància, la disciplina i la força de voluntat per seguir uns entrenaments tan exigents.
L'auto-motivació i la tolerància a la frustració quan tot i que les coses es torcen, es segueix endavant.
L'auto-coneixement, tant físicament com també la part emocional i mental.
La humilitat i l'acceptació de les pròpies limitacions.
La cultura de l'esforç, qui vol quelcom s'ho ha de guanyar.
La capacitat de retrassar la recompensa, i la paciència i esperança en què els resultats esdevindran.
La disponibilitat a ajudar, tant als companys d'entrenament i cursa, com a aquells que s'hi inicien.
El valor del temps i el viure amb més intensitat i autenticitat aquells moments més escassos durant el període d'entrenament.
La capacitat d'organització i planificació, i alhora la flexibilitat per tirar l'aventura endavant tot i els obstacles que puguin surgir.
La passió i energia en perseguir un somni.
El coratge i la capacitat de sacrifici per intentar acabar la prova en condincions i amb seny.
La noblesa, l'ètica i l'honor en el respecte de les estrictes normes de la prova, atentament controlada per jutges.

Totes aquestes capacitats i virtuts no s'esbaeixen després del dia de la prova, sinó al contrari, el seu treball i potenciació les extent a tot el què fan en els diferents àmbits de la seva vida.

Tot i la noblesa i excepcionalitat d'aquest esport, els mitjans de comunicació amb prou feines van ressaltar-ho. De fet, la notícia arreu fou el tall de la N-II i poca cosa més. Això sí, durant aquells dies no van faltar les típiques notícies buides sobre futbol, o sobre "la Esteban", o els tristos informes i en Millet, o els del "Gürtel", ... Vaja, tot aquest teatre que ens té hipnotitzats i atontats, o com a mínim, que ens fixa la nostra atenció cap allò on a alguns els interessa.

I el més trist de tot aquest circ és que promou valors totalment contraris als que abans esmentava, com la cultura del mínim esforç, la recompensa fàcil i ràpida, el "tot és vàlid si no m'enganxen", ...

No obstant, events com aquest del challenge i més encara, triatlet@s com vosaltres que el feu possible, fan aparèixer "brots verds" autèntics al voltant de tanta superficialitat.

Així doncs, tornant a la crònica de la prova, un cop passades les 19h, el sol va desaparèixer per donar pas al vent i al fred, al mateix temps que el passeig s'anava buidant de corredors i sobretot de públic. L'estat dels triatletes en aquells moments era d'esgotament, però també de passió cap a una "meta" que s'anava acostant.

Els de la claca correcat (quina gran companyia) anàvem combinant les estones al passeig amb escapades a l'arc d'arribada, a mesura que a alguns dels nostres els arribava el gran moment. No vam parar d'animar a tothom, tots s'ho mereixien en escreix, i alguns d'ells que em costarà oblidar: un noi que corria amb el braç o clavícula trencada (suposo que alguna caiguda durant la bici), un home tapat amb aïllant tèrmic que amb prou feines podia caminar, més d'un i una de certa edat. Tots ells, sense excepció, demostrant un coratge i empenta sense límits.

I per descomptat, recordo les cares de cada un "dels nostres", i en diferents moments de la cursa, amb alts i baixos, però sempre endavant. Prefereixo no posar-hi noms per no deixar-me'n cap. Em quedo amb aquests records tan especials que m'omplen de joia per tot el que heu estat capaços de fer des que vau iniciar l'aventura mesos enrere, i sobretot una gran admiració.

La més sincera Enhorabona.

Salut!

10k de Cornellà (04/10/2009)

2009-10-07T11:41:00.001+02:00

Vaig trobar aquesta cursa per casualitat, quan buscava algun 10k previ al de Sabadell per fer-hi un mini-test. I la veritat és que genial, començant pel preu (1€) i acabant per la bona organització i l'ambientàs.

L'enfoc per aquest test era anar a un ritme alt (no pas al màxim) durant 9km i a l'últim km apretar per comprovar si realment em quedaven cartutxos. D'aquesta manera, tenir una referència de temps per fer en els 10k del CNS, que és pel que m'estic preparant.

En fi, traduït a números, la idea era fer la cursa a 4'20", i l'últim km a 4', i el que em va sortir fou a 4'25" i l'últim km a 4'02". Per una banda, vaig anar més lent del que esperava durant els 9km, i part del motiu està en les pujades llargues i fortetes durant 1,5km, i les baixades tan vertiginoses que no et permeten recuperar el temps perdut (a no ser que et matxaquis de debó i t'arrisquis a lesionar-te). Per l'altra, content que a l'últim km encara em quedessin energies per incrementar força el ritme. El temps total net fou de 44'18", amb 160m extres segons el fore.

L'arribada a les pistes d'atletisme fou molt maca, un gran encert de l'organització, i un plaer pel corredor poder acabar amb aquest ambient que tant motiva. En fi, una gran matinal, molt ben muntada i pel preu simbòlic de 1€, on he pogut conèixer i retrobar-me amb més correcats i disfrutar pels carrers de Cornellà.

Salut!

Pujada i baixada a Cadafalch (27/09/2009)

2009-09-27T20:30:00.001+02:00

Aiiiiiiiiiii, com em costa controlar-me en una cursa i prendre'm-la com a entrenament, encara que sigui de qualitat !!! :-)

Sí, sí, avui al matí no m'he pogut perdre aquesta cursa de Castellar del Vallès, per camins de muntanya pel Puig de la Creu. La vaig fer al 2007 i em va deixar molt bon gust de boca.

La cursa surt de Castellar i s'enfila cap al Puig de la Creu, i un cop al coll, es dóna una volta llargueta per Can Cadafalch (uns 7km) per tornar al coll i baixar cap al poble. Total uns 14,3km, dels quals només uns 500m d'asfalt.

Avui havia de ser una sessió més de qualitat de cara a preparar els 10k del CNS, per treballar la velocitat i afegir-hi un bon punt de força que sempre va bé. Però al tram final m'he animat ..., més del que tocava.

En fi, tret de sortida, i comencem de pujada pronunciada per asfalt per anar a buscar el camí del Puig de la Creu. Fa fortor d'adrenalina amb molta gent cremant cartutxos quan tot just estem fent l'escalfament.

Durant la pujada, que és dureta, intento controlar-me, tant perquè és el que toca avui, com perquè ja em vaig passar de rosca al 2007 i un cop a dalt, no anava fi pel pla. Tot i això, mica en mica vaig passant corredors.

Un cop al coll, queda una altra pujada dura de 500m, després d'un descans per pla. I a partir d'aquí, amunt i avall però de forma suau durant uns 5km. Em sento còmode i temptat d'apretar quan veig que alguns em passen. M'aguanto.

Pels vols del km8 comença una baixada maca, amb corbes molt tancades i terreny pedregós. Ja hi som! Les baixades no són lo meu, em fan respecte i no tinc prou tècnica, per no dir la por a lesionar-me per apretar massa o per una relliscada al dur calçat d'asflat. En fi, em comencen a passar a ramats (bé, potser no tants), però de seguida m'agafen distància i no puc (o no goso ... o de tot una mica) seguir-los.

Del km10 al km11 ve una pujadeta que em conec i començo a recuperar terreny fins arribar al coll, on ja hi som un altre cop amb la baixada del Puig de la Creu, molt pronunciada, però amb millor terreny que abans.

També em passen alguns corredors, però puc mantenir un ritme correcte agafant com a referència dos companys a 20m per davant. Aquí ja em noto un xic cansat de cames i em fa respecte apretar més.

Quan manquen 2km per l'arribada, el terreny ja no baixa tant, fins i tot hi ha trams plans, i aquí ja no me'n puc estar d'apretar: total, no volia entrenar la velocitat? ;-)

I així fins a l'arribada, a un ritme molt alt on les pulsacions m'han pujat al 97% després de no haver passat en tota l'estona prèvia del 91%. Caram, potser m'he passat i ho pagaré en els entrenaments de la setmana vinent, però em feia il.lusió rascar uns segons a la marca del 2007, i així ho he fet.

Al final m'he quedat amb 1h 09' 19" (ritme de 4'51"), retallant-ne 43" respecte el total de fa 2 anys: força content! I més encara després de cruspir-me la barreta de pa de 1ª i força gots de refresc.

A més, retrobada després de més d'una any amb companys del CNS, de l'Eskmot Vallesà i de Corredors.cat. Vaja, matinal rodona!

Salut!

Cursa de Castellar del Vallès (12/09/2009)

2009-09-12T22:21:00.009+02:00

Un any més he tornat a passar per la cursa de Castellar del Vallès, un dels actes dins la seva Festa Major. És una cursa que li tinc un apreci especial, al ser de les primeres on em vaig iniciar, i per l'ambient que s'hi viu.

L'organitza el Club Atlètic Castellar, i tot i ser de franc, està força ben organitzada. No us hi espereu control per xip, ni guarda-roba, ni tot aquest "merchandising" que omple últimament aquest món. Això sí, allò essencial per muntar una cursa, li trobareu. I sobretot, l'empenta del club i de voluntaris del poble per ajudar a que tot surti rodó. A més, tenen molt bon gust amb el disseny de la samarreta, un alicient més per anar-hi a treure el cap.

Avui he pogut conèixer més Correcats, durant els moments previs a la cursa, i hem pogut passar l'estona mentre esperàvem l'inici (kjb, merce, ellerun i en buzz). També he coincidit amb en xavi70 de l'eskmot, que feia temps que no ens veiem. I amb en Jordi, del taekwondo, també retrobada després de força temps, i molt animat per això del running (a veure si t'hi enganxes!).

Aquesta cursa la faig servir de termòmetre, per mesuar com estic de forma respecte altres anys, sobretot en curta distància. I aquest any, veig que estic millor que cap altre en aquestes altures de temporada.

La cursa tenia uns 500m més que l'any passat (5.840m), els tobogans de sempre (és dureta, dureta), i m'ha sortit un ritme de 4'11", amb la gran sorpresa de poder fer un doble canvi de ritme al final, apretant de valent (encara em quedava algun cartutx).

A poc per acabar la cursa ha començat a ploure suaument i sense parar, i després d'estirar un xic, i petar la xerrada sota la pluja, cap a casa falta gent.

Salut!

Triatló Olímpic de Banyoles (05/09/2009)

2009-09-09T13:43:00.034+02:00

Sempre em costa posar-me a escriure una crònica, no sé per on començar, ni què dir o deixar de dir. Sovint, són tantes les sensacions i records latents que tinc por de deixar-me quelcom al sarró.

Avui he decidit deixar-me anar i explaiar-me de valent, l'ocasió bé s'ho mereix. Ja hi haurà altres ocasions per a sintetitzar.

Encara estic assaborint, quatre dies després, el bon gust de boca del debut en un Triatló Olímpic, el de Banyoles - un clàssic entre els clàssics (24 edicions!). I no és pas pel resultat (tot i que n'estic content), sinó per la vivència d'aquella tarda de dissabte.

Arribava a Banyoles un xic desconcertat ja que tothom n'havia parlat molt bé, però m'havia sorprès la poca informació disponible amb antelació sobre la prova. Vaja, que la incertesa no era precisament el millor aliat.

Només arribar ja ens anem trobant una bona colla de correcats, tant participants (Gàltix - quan de temps! -, krlos, Rubens, Pipiolo, Khryz, Oriol, Jimix, ...) i suporters (Ara, Oliveras, ...), i entre dorsals i comentar la jugada, arriba l'hora de fer la foto oficial.

Entrem als boxes a deixar la bici i tots els trastos ben posats per poder enllaçar unes bones transicions després. Desde allà dins anem fent suposicions de per on s'arribarà del llac, quines seran les entrades i sortides de bici, i per on sortirem a còrrer: està tot enreixat i no sabem res. Tan sols que hem de caminar fins a l'altra punta del llac, que és on es farà la sortida.

De camí, descalços i amb els peus que es comencen a adolorir de l'escalfor i el roçament del terra, veiem com uns quants "machines" es llancen al llac per fer un petit escalfament, nedant "400m !!!" fins a la sortida. Seguim caminant.

Un cop allà, ja estan cridant a la gent perquè surti de l'aigua i es prepari per la sortida. En fi, que no podem tastar l'aigua ni escalfar, així que presenciem la primera sortida massiva i majoritària, amb tots els federats (homes).

Aigua: "incertesa"

Poc després ens criden als no-federats i a les noies per llançar-nos a l'aigua i preparar-nos per la nostra sortida. Em deixo caure amb cura per no tocar el terra de l'estany, però això no evita que toqui tot d'algues de sota l'aigua (aixxxx!).

I paaaaaam! A nedar s'ha dit. Hem de nedar uns 1500m fent 3/4's del llac fins a una boia groga, i després, girar a la dreta fent una diagonal de tornada cap la vora. Començo suau i més tranquil pel fet de no ser tanta gent a la sortida, i busco la part exterior per evitar contacte. Tot i això, el cap va reaccionant i assimilant que el gran moment ha arribat i la tensió em va pujant, tot pensant el que em queda per endavant.

Comencen petits "roces" que intento evitar tot buscant forats per nedar més tranquil, encara que faci més metres. I també em començo a sentir oprimit del tòrax: no sé si és el trimono o el pulsòmetre (no recordo que en aquell moment encara no el duc!), i em costa més respirar.

Mica en mica vaig concentrant-me en l'estil i fer bones braçades tot compaginant-ho amb la respiració i em vaig sentit més còmode, i més encara a mesura que la boia groga s'apropa.

Al girar, queden més de 400m i noto cops als peus i més activitat en general. Vaig augmentant el ritme, tinc forces que no he gastat abans i ara en trec profit, tot i que al anar més fort, sembla que l'arribada quedi més lluny encara.

Però tot allò bo arriba. Veig la passarel.la a prop i el terra a poca distància (és marronós i sembla roca), i algun company que ja s'ha alçat, així que faig el mateix. O millor dit, ho intento, ja que el peu se'm enfonsa 10cm (és tot fang, aixxxxxx!), i segueixo nedant fins a poder posar els peus a la passarel.la.

La sortida de l'aigua és molt emocionant, encara tocat de l'esforç, amb la respiració forçada i tota la gent fent passadís i animant. Allà hi veig els meus pares i correcats (quina il.lusió!) i encara em dóna més energia.

Bici: "contra-rellotge"

Vaig trotant fins al boxes per fer la T1 tal i com me l'havia preparat. Suposo que no em vull deixar res del que havia de fer, i vaig força lent. No me'n adono fins que veig que veïns que havien arribat més tard als boxes ja van sortint. Ufff, què estàs fent! Almenys no se'm oblida res i surto corrents amb mitjons, per muntar la bici i calçar-me en marxa, com havia assejat. Ummmmm, aquí també vaig estar força lent i patosillo, però aviat vaig trobar-me pedalant carretera amunt.

La gent està molt dispersa, tan sols veig algun petit grupet, no massa drafting. Els grups bons i variats ja han sortit abans, amb els federats, ja que ells han fet una sortida 5' abans. Així que poso el xip de contra-rellotge individual i som-hi!

En fi, que em sento còmode i vaig pujant suaument el ritme, coneixent la pujada immediata que hi ha al inici, i la resta del circuit. Això de saber el que m'espera em dóna molta confiança per afrontar el tram al màxim i sense passar-me: 3 setmanes abans havia fet el aquest circuit amb l'ajuda del meu germà, en Pertxi, i el seu sogre, en Lluís, del C.C.Montgrí.

Vaig tirant i adelantant força bicis, i tot i que vaig un xic forçat, no afluixo. A les baixades, una de les meves assignatures pendents, aconsegueixo tirar-m'hi amb més confiança, amb puntes de 63 Km/h i algun ensurt pel vent.

Passat Besalú, el tram cap a Figueres és de tobogans força aburrits que et van mermant les forces, però segueixo adelantant companys. Fins poc abans d'agafar la carretereta de tornada a Banyoles, on les cames no em responen com voldria i decideixo guardar forces per la pujada d'Esponellà.

Gran alegria al deixar la general: un avituallament amb aigua a temperatura "normal", molt millor que el brou que duia a la bici: em puja l'energia i la confiança, i apreto per agafar a l'únic ciclista que m'havia passat.

Duem un bon ritme fins a Esponellà, i un cop al poble, em passen un parell de companys força animats al començar la pujada de 2km. Jo segueixo a un ritme normalet i de cadència alegre fins que em sento còmode, i després vaig pujant la intensitat. Mica en mica vaig passant a petits grupets de ciclistes i em vaig animant. Les pujades m'agraden i si el cos em respon, encara més. Així que arribo a la part alta havent adelantat 15 companys durant l'ascens, i tot content de saber que la part dura ja ha acabat.

Després de deixar enrere el poble de Martis, tocava enfilar directe cap a Banyoles, tal i com havia "assejat", però no. De seguida ens desviem cap a la general per fer una volteta de compensació per arribar als 40km. Això no m'ho esperava, i se'm va fer un xic dur.

Aviat, però arribem a Banyoles i enfilem la recta de boxes. Per un error de càlcul, em començo a descalçar tard, i quan arribo al límit, el peu esquerre encara el tinc calçat i encalat. Així que haig de baixar de la bici patosament, desfer la cala esquerra i descalçar-me allà mateix. Em quedo amb una sabata a la bici i l'altra a la mà, i vaig trotant cap a la posició de boxes, amb els peus escaldats.

Aquesta T2 també em surt lenta (no tant com la T1), però no vull pifiar-la, encara queden 10km i no sé com respondrà el cos. M'ho prenc amb certa calma, bec la resta d'aigua que em quedava i surto, "jalant" una barreta de xocolata (desfeta), i fent una paradeta a l'avituallament que hi ha just començar: és brou més que aigua, però val més això que res.

Còrrer: "xalant d'allò més"

El circuit transcorre pels camins del parc de l'estany, tot fent-hi 2 voltes. Està ple de gent animant i de corredors amunt i avall per la teranyina de camins. M'he oblidat d'estirar, però amb pocs minuts ja em sento còmode de cames i vaig augmentant el ritme.

La primera volta passa molt ràpidament i cada vegada ho veig més a prop. No me'n he adonat, però el ritme ha baixat força i és que el cansament hi és i es fa notar. Decideixo mantenir aquest ritme i apretar al final, si puc.

Quan falten uns 2km, passo l'Albert75, que va afluixant, li ofereixo aigua, diu que tiri i ens animem (no m'imiaginava pas el que estava patint en aquells moments ...).

A partir d'aquí, no té preu. Els camins cada vegada estan més plens de gent animant, i se sent el "sarao" de l'arribada. Em trobo amb en krlos (que ja ha acabat, el crack!) fent fotos i més correcats després, animant sense parar. Veig els meus pares, amb la càmara a punt i molt contents, els saludo i enfilo el tram final apretant tot el que puc.

L'arc és a tocar, ara ja és real i em començo a creure que estic completant el meu primer olímpic: aixeco els braços i em deixo portar fins al final. Ja ho tenim!

Agraïments

De ben segur que no hauria estat capaç de fer-ho si no fos per la meva dóna, la Tete, que ha tingut una paciència infita amb els entrenaments i els horaris (o no-horaris), i les xerrades mono-tema sobre com anava progressant o com m'estancava.

I l'Oleguer, el meu fill, que amb la seva inocència i esponteneïtat m'ha fet veure el món amb uns altres ulls.

També m'han ajudat molt amb el tema bicicleta el meu germà, en Pertxi (és un Sol!) i en Lluís Fabrelles del CC Montgrí, amb consells sobre com anar en bici i com enfocar aquest circuit. I de fet, m'he estrenat aquí amb bici de carretera, llogant-la a Bicicletes David, de Torroella de Montgrí, on m'han posat totes les facilitats per familiaritzar-me amb la bici, amb un tracte molt proper i professional.

I la gran família Correcat, amb el grup de "Novatos del Triatló" on hem anat ajudant-nos i fent trobades per arrencar plegats en aquest esport (en especial a l'Albert75, amb tanta capacitat d'ajudar als altres com de resisitir davant el patiment), amb l'ajuda dels "veterans" de tri del foro, en Miguel que em va fer despertar les cames i agafar xispa, als que vau venir a animar i fer fotos, i tot@s en general.

Els pares i la Judit, la meva germana, no me'ls podia pas oblidar, cuidant-me els dies previs a l'Estartit i venint a fer de suporters el gran dia.

I tothom qui m'ha animat quan li explicava el repte.

A tot@s, MOLTES GRÀCIES!

Resultats i Valoració

Els números no podien faltar, així que aquí va una síntesi del resultat:

* Aigua: 322 (74%) - 31' 10"
De menys a més i amb bones sensacions al final, tot i que pel temps diria que no arribava als 1500m.

* Bici: 363 (84%) - 1h 28' 31"
Inclou les transicions, que em van sortir fatal (t1 de 5', t2 de 3'), cosa que faria pujar la velocitat mitja real a 30,3 km/h.

* Còrrer: 251 (58%) - 45'55"
Un ritme prou alegre, tot i que conservador (fc mitja de 84%), semblant al del triatló sprint de la vila.

* Total: 346 de 433 que acaben (80%) - 2h 45' 36"
Un festival d'emocions i bones sensacions, fins al final, i un resultat molt digne per fer 3 mesos que estic al mundillu, i més després de tants mesos fent poc esport.

Així doncs, molt i molt content ...:

>> per tornar a fer esport amb regularitat, després d'un any i mig en stand-by.

>> per haver conegut aquest esport i haver-m'hi enganxat (ara sí).

>> per haver conegut tanta bona gent en aquest camí, i per totes les vivències que ens esperen.

>> per haver pogut participar en aquesta festa de Banyoles.

>> per les ganes que tinc de repetir-ho l'any vinent.

Per tot plegat ...

Salut!

10km de Ripollet (31/10/2009)

2009-08-31T21:20:00.010+02:00

Aquest diumenge vaig conèixer per fi la cursa de Ripollet i de ben segur que repetiré.

És una cursa especial i simbòlica, de tornada al curs "escolar" (o atlètic) després de les vacances i l'estiu i retrobada amb tots els amics i companys del running i la gran família correcat.

A més, és d'aquelles curses de toc i tracte popular i d'organització professional, enmarcada dins la Festa Major del poble (un encant). I només de saber que el Juan i l'Alèxia hi estan al darrere, ja n'és una garantia!

Per a mi suposava la retrobada "oficial" amb les curses, després de més d'un any i mig que embolicat amb altres històries, havia deixat el còrrer sota mínims, només amb mini parèntesis puntuals (SQV08, Sabadell08, Montornés09, SQV09).

Així que des del juny m'hi vaig posar una altra vegada, aprofitant l'empenta del cuquet del triatló, que encara continua empenyent. Ara, tot mirant el Triatló Olímpic de Banyoles de la setmana vinent, a més, aquesta cursa m'era adient per completar la setmana pic de volum i velocitat.

Vaig aprofitar per baixar de Sabadell amb BTT, seguint la llera del Ripoll, perquè les sensacions de la cursa fossin un xic més reals, i els de la organització, gràcies a en Juan, ja tenien a punt el guarda-roba per deixar-hi també la bici: genial!

A l'arribada, moments de retrobada i xerrada amb un i altre, posant-nos al dia tant de l'estiu com de més enrere i tot! I no podia faltar tampoc la foto de tots els correcats.

La cursa de 10km consta de dues voltes en un circuit urbà ple de tubogans ideals per practicar la força a principis de temporada i la velocitat qui estigui en mig d'algun repte. La meva idea era fer un petit test progressiu per estimar el ritme màxim que podria dur als 10k del triatló.

Comença la cursa i a pujar s'ha dit, tota la Rambla dels Pinetons, de manera que ja et posa a to de seguida. Vaig començar molt suau buscant un ritme còmode amb la idea de conèixer el circuit per apretar al a segona tanda.

Arribant de fer la primera volta m'atrapen el Juan Ramon i en Miguel (de Sbd), comentem la jugada i els explico que volia apretar un xic a partir d'ara, així que en Miguel s'ofereix per fer de llebre durant aquesta segona volta, i jo encantat. La primera volta va sortir amb 23'54".

Els primers trams em va agafant la mesura i donant indicacions per regular i no cremar tots els cartutxos només començar, i mica en mica anem enganxant un ritme ben alegre. Les pulsacions pugen però em sento molt còmode i motivat amb en Miguel (es nota que no és el primer cop que fa de llebre), que em porta per tot el circuit adelantant molts correrdors.

L'últim 1k5, on comença la pujada un altre cop, se'm fa difícil al començar, però afluixem un xic, agafo aire i allibero les cames, i amb els ànims del Miguel tornem a pujar el ritme, i continuem així a la Rambla, que sembla que no s'acaba mai. Poc a poc vaig pujant el ritme i les pulsacions, però amb la sensació de tenir-ho controlat i amb la confiança que dóna en Miguel. Carai, val la pena apretar i fer l'últim esforç per activar les fibres de velocitat que tan descuidades tenia.

Al final, m'espera en Miguel per estibar-me i arribar plegats després d'haver-me dut en safata durant tota la volta i de rebot, haver-me regalat una "lliçó" de com regular esforços gastant tots els cartutxos. Moltíssimes gràcies, Miguel!

El temps final és de 46'25", amb una segona volta de 22'31", força més ràpida que la primera: feina feta!

A l'arribada, un altre cop ST comentant la jugada amb tots plegats mentre ens hidratem, i poc després, quatre estiraments i a per la bici, que toca anar Ripoll amunt!

Per cert, no em vull oblidar de la claca i fotògrafs que no van parar d'animar i gravar aquests moments per a què els poguem revirure: gràcies!

Una gran matinal, doncs, a Ripollet, i el tret de sortida "oficial" a la temporada de curses 2009-10, plena de reptes, curses, trobades i moments especials que ens esperen a tots.

Salut!

S8 - La setmana del debut

2009-08-05T17:27:00.007+02:00

Quina mandra! I quin sentit té això de publicar els entrenaments en tant de detall?

En fi, ho faré. Tan sols per completar el conjunt de les meves primeres 8 setmanes en el món del triatló, amb l'objectiu posat en el debut al Triatló Sprint de la Vila (Bcn).

La setmana del 20 al 26 de juliol tocava disminuir el volum i la intensitat a fi d'arribar el més fresc i preparat possible al dia "D". Cosa que m'anava molt bé, ja que em coincidia amb què marxava tota la setmana a la Costa Brava i no ho tindria tan fàcil per organitzar els entrenaments.

Així que vaig fer tan sols quatre sessions: 2 d'aigua (una d'elles al mar), una tiradeta de BTT per carretera i un fartlek per camins (molt divertit!). I el divendres vaig posar ja punt i final als entrenaments.

En resum, doncs, la setmana va sortir així:

I així poso punt i final als posts setmanals sobre entrenaments (que aborrits que són ... d'escriure i de llegir!). Prefereixo publicar posts sobre entrenaments que abarquin més setmanes (potser mensualment) i que incloguin quelcom d'anàlisi que pugui servir d'utilitat.

Al mateix temps, també podria ser útil publicar els plans d'entrenament que segueixo o seguiré, per si a algú li pot servir, i al mateix temps, per aprendre de les vostres experiències i punts de vista. Sigui com sigui, sóc un novell en el triatló i tinc moltes ganes d'aprendre'n.

Salut!

Triatló Sprint de la Vila (26/07/2009)

2009-08-03T18:43:00.023+02:00

Ha passat ja més d'una setmana d'ençà del debut en triatló, al "Tri de la Vila" (Barcelona), el passat 26 de juliol. Un triatló sprint (A750m, B20km, C5km) que es celebra al Port Olímpic de Bcn.

Va ser tota una vivència, de sensacions i emocions, cansament, convivència, logística, tensió, impaciència, ambientàs i alegria.

La nit abans fou poc ortodoxa, sopant molt tard i a base de pizza (mooolta!) i cacaolat (perquè no?), així que vaig anar a dormir tard, fent els últims preparatius abans de posar-me al llit (quanta logística!). I poc després de 4h, de peus a terra, que és el gran dia.

Després d'un esmorzar clàssic a base de moltes galetes maria (em va faltar el cafè ..., no m'atrevia), vaig enfilar cap a Barcelona, amb la carretera quasi buida tret d'alguns que tornaven de festa.

Al baixar del cotxe ja començo a palpar l'ambient del triatló: al voltant, molts altres cotxes descarregant, muntant i testejant les bicis (totes elles de carretera ...), i amb estil molt professional.

Molt a prop coincideixo amb en Juan (debu) i l'Alèxia, i enfilem plegats cap al boxes tot compartint nervis i intentant relaxar-nos. I al arribar-hi, tot nou: unes grans barres per penjar les bicis i un munt de gent ja preparant el seu raconet per la transició.

Vaig buscar la meva ubicació (dorsal 3923) i vaig començar a instal.lar-hi els útils per la cursa, tot xefardejant com ho feien els veïns, tots ells molt pro's. I mica en mica, anaven arribant més correcats, tot fent gala del trimono que estrenàvem.

Després de molta cua pel guarda-roba (quin ko's), vam anar tirant per la platja fins al lloc de la sortida, on començarien aviat els federats ... i al cap de 50', en la 5ª sortida, ens tocaria al nostre bloc.

Quin espectacle veure l'organització a la platja, amb tots els federats a la "línia" de sortida i volant cap a l'aigua, tots a l'hora al fer-se el tret de sortida. Els nervis anaven creixent i intentàvem suavitzar-los els uns amb els altres, tot petant la xerrada i fent fotografies.

A part, i com a anècdota, m'anava pujant també la pixera, esdevenint inaguantable. Després de no trobar cap lloc públic, vaig decidir que canviaria el suc quan entrés a l'aigua a escalfar (ben al fons), però, quan va arribar el moment, se'm va "tallar" amb l'aigua, i tot i que la sensació de ple continuava, no funcionava el desaigua.

Després d'escalfar ens van fer posar a la línia de sortida ja que mancaven minuts per la sortida. Vam ajuntar-nos els correcats i vam fer un "aupa!" d'aquells que posen la pell de gallina, amb les mans juntes. I ja estàvem a punt per la sortida.

Em vaig posar al mig i cap endevant (error doble!) pensan-me que podria agafar un bon ritme i quedar tranquil, però no fou així. L'entrada a l'aigua fou impressionant, a tota pastilla i notant l'alè i cops dels de darrere. I un cop a dins, impossible trobar ritem: els de davant taponaven i no sabia per on passar, i els de darrere, atropellaven i adelataven pel costat fent entrepans.

Cop de mà per aquí, cop de peu per allà, insoportable, la respiració anava al màxim i el cor també. De sobte, noto la mà a l'espatlla, i em tiven fort enrrere i avall, i era un carallot que em va passar per sobre! Em vaig quedar sense saber què fer, i vaig continuar. I a la primera boia, parats i empenyent-nos els uns als altres: patètic!

Un cop passada la boia, vaig anar trobant el ritme, i anant de menys a més tot posant un ull a l'altre boia per no saltar-me-la. Arribo a la platja amb una bona colla, entre ells l'Albert75 i comencem la transició corrents cap a boxes. Pel camí, un munt de gent animant, entre ells molta claca correcat: seria només el principi d'un no parar de rebre ànims per tot arreu. GRÀCIES !!!

Passo el punt de control amb 17'31" (posició 552). La T1 me la vaig prendre amb massa calma, per no oblidar-me res i netejar bé els peus de sorra. Agafo la BTT i corrents cap a la línia de sortida, coincidint amb l'Oriol (fast) i altres correcats.

Les dues voltes em van passar molt ràpid (més encara perquè hi faltaven 2kms en total), aprentant les dents força estona, però suportable. El més frustrant de tot era veure com m'anaven passant bicis de carretera a tota velocitat i sense aparent esforç. Però m'era igual, ja ho tenia assumit, el meu objectiu era un altre: acabar dignement.

Una altra vegda, ple de claques correcats animant i fent fotografies, i tot i l'esforç i el cansament, em venien ganes de parar i saludar-los com es mereixien.

Acabada la 2ª volta, cap al boxes una altra vegada. Aquesta T2 és més ràpida, tot i que haig de tornar enrere perquè no havia pensat a desfer-me de la càmara de bici que duia al mono. Passo pel següent punt de control amb un temps d'intèrval de 42'22" (p1128).

Ara ja noto el cansament de debó, amb les cames com pals, incontrolables i que m'estan dient que això no toca, que caldria descansar. Segueixo i vaig augmentant el ritme, i mica en mica es van alegrant, però el cansament no deixa d'augmentar. El sol pica de valent i la gent a banda i banda no deixa d'animar, mentre em vaig notant mica en mica més dèbil. Penso que només són 5km's, però al pensar-hi se'm fa una eternitat en aquest estat.

Un cop passat l'equador del còrrer començo a animar-me i noto que puc pujar el ritme. Ho faig i em sento de conya, ara ja veig que acabaré i val la pena cremar la pòlvora, i segueixo pujant el ritme, tot fent quelcom més de l'últim km al màxim. Últim corba, el terra es converteix en estora, i ja diviso l'arc d'arribada. Acabo i aixeco els braços: ja sóc triatleta (modalitat "sprint", tot sigui dit!).

En l'intèrval de còrrer van sortir 24'20" (p712), i en el global del triatló, 1h24'13" (p936): molt content!

Retrobament amb els altres correcats tot hidratant-nos i comentant la jugada, tots plens de joia per haver debutat i acabat un triatló. Aquí vaig haver de fer un parèntesi per passar comptes amb el meu cos, després de no haver canviat el suc de les olives abans de la cursa i aguantar-lo (sobren els comentaris).

En fi, tanco parèntesi, anem a buscar la bici i cap a una mega-ST (sessió tècnica) amb tota la colla de correcats a la terrassa del pan's, carregant energia i líquid a dojo.

No me'n cansaria d'agrair a tota la claca correcat que desde primera hora del matí ens estava acompanyant, animant i fent fotografies, sense parar, fins al final. I també felicitar a tots els amics i companys correcats que van participar-hi, en especial als que s'hi estrenaven.

A vegades les intuïcions funcionen, i aquesta n'ha estat una d'elles, quan a finals de maig vaig animar-me a provar un triatló, tot d'una. I l'experiència ha estat molt positiva, tant durant l'entrenament com el dia de la competició, fent pinya entre els correcats "novatos del triatló". Crec que tan sols ha estat el començament.

Salut!

S7 - Regulant esforços

2009-07-19T21:44:00.006+02:00

Avui m'he agafat "festa" !

Em sembla que he apretat un xic més del compte en els ritmes d'entrenament i no ho estic païnt com toca, vaja, que tinc un principi d' "empatx".

Ja ho vaig notar el divendres a la piscina, on no em sentia tan fi i les sèries de velocitat em van sortir més lentes i se'm van fer més dures ... El cos m'estava avisant que no assimiliava bé aquest ritme d'entrenaments ... I l'endemà al matí, a l'anar a còrrer em sentia força pesat i poc àgil, i tot i que vaig fer velocitat suau, el cos no em responia com d'altres vegades.

Mirant el report d'entrenaments, duia 7 dies seguits entrenant, tots ells amb component de velocitat (alguns dies més que d'altres), i un total de 8h a la motxilla.

Probablement fa massa poc que entreno triatló com per seguir aquest ritme correctament, i més encara després d'una llarga època de poca activitat. És un dels encants de l'esport, que t'ajuda a conèixer el teu cos i també a un mateix.

Demà, més :-)

Salut!

S6 - Sant Tornem-hi

2009-07-13T20:08:00.007+02:00

Mica en mica, els entrenaments tornen a la normalitat, i vaig recuperant la forma perduda durant aquestes dues setmanes de parèntesi.

El tituar de la setmana seria l'"Aigua", ja que he fet tres sessions, dues d'elles llarguetes, i l'altre al mar (ho deixo pel final). Segueixo incloent parts de velocitat (series de 100m), tal i com vaig iniciar-m'hi la setmana passada, i estic content perquè els temps van baixant i mica en mica, en puc anar fent més. També he fet un test suau de 750m (sense arribar al màxim) en l'entrenament de diumenge, i em van sortir 17' pelats: estic content!

La bici comença a ser l'assignatura pendent, ja que després de 2 setmanes sense tocar-la, aquesta he fet tan sols 50' de bici estàtica intensa, doblant la sessió d'aigua de diumenge.

I el còrrer va esdevenint aquell gran desaprofitat, ja que és la disciplina on podria rendir més a curt termini, però no m'hi dedico prou per treure-li suc i recuperar l'estat de forma passat. Ho noto molt en les sessions de velocitat, on estic a anys llum d'aquells bons temps.

La sessió al mar es mereixeria un post a part. Fou una trobada de correcats al litoral barceloní, on vam fer un entrenament molt digne, d'aigua i de còrrer. Vam ser una bona colleta (uns vuit) i es va crear un ambient d'equip molt agradable.

L'experiència de nedar al mar va valer molt la pena, per patir les primeres novatades dels que estem acostumants a la "puresa" de la piscina: desorientació, mareig, ensurts del fons marí (roques), coissors, nedar en grup, l'efecte de les ulleres sota l'aigua (distàncies), ...

I la vivència continua al sortir de l'aigua, tot balancejant-te encara de les onades del mar, i fer una transició "xino-xano" per començar a còrrer. Les sensacions de còrrer van ser bones (humitat a part) i vam acabar amb un senyor "atxassu" d'sprint final.

Això sí, la suma de tot plegat em va deixar força baldat durant el dia següent, de tot el cos en general, i de les cames i caderes en particular. I és que els anys passen per tothom :-)

Salut!

S5 - Tancant parèntesi

2009-07-13T19:58:00.006+02:00

)

Una setmana quasi idèntica a l'anterior en quant a entrenaments, però molt millor en quant a la dinàmica de ser 3 a casa. Ara ja podria tenir temps d'entrenar més dignament, sense mermar gens l'atenció a l'Oleguer i a la meva dona.

No obstant, el poc temps que esgarrapo l'haig de dedicar a posar el turbo pel màster, ja que aquesta n'és l'última setmana, després de 18 mesos intensos de "no parar".

Un cop més, una sola sessió d'aigua:

I ara sí que puc tancar parèntesi de debó a la pausa d'entrenaments.

Salut!

S4 - Obrint parèntesi

2009-07-13T19:49:00.007+02:00

Durant aquesta setmana, el triatló a passat a darrer pla, ja que el dissabte de la setmana anterior la vida ens va somriure amb l'arribada de l'Oleguer.

Tot i això, al cap d'uns dies d'estar a casa em vaig escapar a nedar per poder alliberar la tensió emocional acumulada durant aquests dies. I així va quedar la setmana, amb només una sessió d'entrenament, la d'aigua:

Hi ha moltes més setmanes per poder fer entrenaments de triatló a fons, però la vivència dels primers dies de vida de l'Oleguer és única i irrepetible, i no em volia perdre ni un instant.

Salut!

(

S3 - Ben especial

2009-06-27T15:25:00.008+02:00

Aquesta setmana tocava fer ènfasi al còrrer, i ja t'ho ben juro que vaig còrrer el divendres passat quan em van dir que la meva dona s'havia de quedar a l'hospital, quan tan sols havia anat a recollir uns anàlisis.

En fi, que fins llavors vaig seguir els entrenaments planificats.

D'aigua en vaig fer una sola sessió, seguint augmentant el temps i la distància progressivament, i començant a entrenar ínfimament la velocitat.

De bici, també una sola sessió (on vaig doblar amb còrrer), i cada vegada més còmode i augmentant progressivament la velocitat mitja de creuer amb la BTT. Entreno per asfalt, en un polígon tancat, i vaig donant voltes de 1.9kms, amb un tram de pujada i un altre de baixada: és aburridot, però dóna molt de joc.

Amb el còrrer, van ser 2 sessions de velocitat, i la de còrrer a ritme normal després d'haver fet la bici. Al fer els exercicis de velocitat vaig comprovar fins a quin punt l'havia perdut i em vaig mentalitzar que cal posar-hi l'accent aquí, ja que és una disciplina que, ben entrenat, em pot donar un bon cop de mà.

I per fi, em vaig estrenar amb una sessió de gimnàs (flexibilitat i abdominals). Qui pogués tornar a aquells tems del taekwondo on tot això era "pa sucat amb oli", i ara ..., no em puc ni moure ... Bé, mica en mica.

Aquest ha estat el resum de la setmana:

I la següent, que tocava setmana de recuperació ..., sí que he descansat del tri ... sí, però no pas de son ni físicament: i per molts anys puguin haver-hi setmanes tan felices!

Salut!

L'Oleguer ja és amb nosaltres

2009-06-27T15:04:00.007+02:00

Ja ha nascut el nostre primer fill, l'Oleguer. Fou el dissabte passat dia 20 de juny, i tant la mare com el menut estan molt bé.

És difícil descriure el coktail d'emocions que ens bateguen per dins i el canvi de perspectiva que et provoca el fet de dur una personeta al món.

A dia d'avui, quan fa poc que estem a casa, anem força de vòlit, amunt i avall, sense parar, un xic cansadets, sense horaris, ni de nit ni de dia, ..., però amb la babeta i més feliços que mai.

Fins que no vam entrar per la porta, no vaig començar a assimilar que era pare. És quan tornes al teu entorn habitual, on durant tants anya havíem estat nosaltres 2, i ara, n'entrem 3 per la porta. Mica en mica ho vaig assimilant i vaig assaborint la màgia de l'esdeveniment.

És quan veus ...
* que tantes coses "importants" que intentaves tirar endavant a l'hora i no sabies com prioritzar, de cop passen a 2on pla.
* que no trobes a faltar moments d'oci i descans (tv, ...), tot i anar cansat.
* que no pots parar de fer coses i deixar-ho tot llest perquè la teva dona "tan sols" s'hagi de preocupar d'alletar el menut.
* que les hores passen volant.
* que no saps si és de dia o de nit.
* que algú depèn de tu al 100%.
* que t'atreveixes a fer (i dir) coses que abans no feies.
* que la natura és tan sabia.
* que dorm com un angelet.
* que l'olor de les caquetes del menut et sonen a perfum.
* que tens ganes d'estar els 3 junts a casa i ben tranquils.
* que et despertes al més mínim sorollet.
* que ho donaries tot per algú més.

... és quan veus tot això, que assaboreixes i te'n adones que quelcom important ha passat.

Així que, de moment, anem passant els dies, adaptant-nos poc a poc, fent petites passejadetes amb el cotxet, jugant amb els avis i amb els tiets ..., i sobretot gaudint els 3 d'aquests moments tan especials.

Benvingut Oleguer!

S2 - Una setmana complerta

2009-06-15T13:59:00.006+02:00

Ja començo a creure-m'ho que estic entrenant realment per triatló, que no és una moda passatgera de 4 dies. Em sento molt motivat i amb moltes ganes de seguir entrenant, matinant com feia temps que no feia.

Aquesta setmana ha estat força extensa per ser la segona, i han sortit gairebé el doble d'hores que la setmana passada. Uns entrenaments tan exigents cal incrementar-los progressivament i escoltant el cos com en respón, a fi de no caure en sobre-entrenament, o fins i tot lesionar-se.

No obstant, tot i haver sortit 7h, no han estat inteses i m'he sentit força còmode i recuperat. Excepte al còrrer el dissabte, que em vaig ressentir de l'entrenament de peus a l'aigua, i estava molt pesat i cansat.

I aquests són els entrenaments que han sortit:

Dedicada aquesta setmana a la bici, a la següent toca posar l'accent al còrrer.

Salut!

S1 - Primers entrenaments de Triatló

2009-06-07T22:46:00.010+02:00

Aquesta setmana per fi m'he estrenat amb el Triatló, i he tingut la primera presa de contacte amb l'aigua i amb la bici.

He anat fent sense tenir un pla d'entrenament clar, mentre em documentava sobre aquest món del Triatló i de com es preparen, així que he anat improvisant, tot donant-li forma de cara al final.

Així que ja tinc la primera setmana al sac, d'un total de vuit, per arribar en condicions de debutar al Triatló de la Vila (Bcn).

I a partir de la setmana que ve, intentaré seguir el pla d'entrenament que he estat fent aquests dies.

Salut!

Benvinguts!

2009-06-07T22:20:00.004+02:00

M'he decidit a iniciar un blog ..., aprofitant l'empenta d'aquesta nova etapa esportiva que començo (de moment, per provar): el Triatló. Després d'uns anys gaudint de l'atletisme popular, m'he decidit a tastar aquest esport ... que feia molt i molt de temps que em feia "dentetes".

Aquí hi plasmaré les vivencies lligades al triatló (si m'hi enganxo), l'atletisme i la muntanya ..., i de tot allò que vagi sorgint, a fi de tenir-ne un record i poder-ho compartir.

Per cert, el títol del blog és en xinès i vindria a ser aquella frase feta que en català diu "d'allò que en sembris a la primavera ..., en recolliràs fruit a la tardó".

Salut!

春 华 秋 实